Per què crec que l’eurodiputat dels comuns, Jaume Asens, hauria d’anar al grup dels Verds (i no a The left)

 

En la discussió interna dels comuns, queda pendent la decisió sobre a quin grup del parlament europeu anar. Voldria expressar la meva opinió en dos sentits: a) perquè crec que no hauríem d’anar a The Left, i b) perquè crec que el Jaume hauria d’anar al grup dels verds.

 

És cert, que aquest és un debat poc amable i on cal poder valorar matisos i complexitats, ja que amb ambdós grups compartim els principis generals de transformació ecosocial. Crec, però, que la dificultat és que confrontem des de diferents plans. Qui planteja anar a the left ho fa sobretot per una raó d’identitat política (i creieu-me, sé lo important i vivencial que és per qui la viu.. he tingut identitat i militància política comunista més de 10 anys) i els que plantegem anar als verds ho fem sobretot per projecte europeu i capacitat d’acció política.

 

Abans, però, unes consideracions de context ja que no és una decisió a prendre en el buit, aliena a la situació política:

-Cada cop agafa més importància anar a Europa per ser útils i fer-hi acció política. Crec que se’ns segueix demanant principalment poder deixar empremta en els principals debats i reptes, no anar a fer performances ni testimonialisme.

-L’emergència climàtica i la qüestió geopolítica i la UE com a actor global esdevenen central. En aquesta última la indefinició o el bloqueig és un luxe que no ens podem permetre.

-La política europea és sobretot la superposició de dos eixos: de l’eix esquerra-dreta i el d’europeïsme versus replegament etno-nacional. No cal dir que en aquest darrer ítem, estem més alineats amb els greens que amb la indefinició empapada de replegament nacional-sobiranista de the left.

 

*Així doncs, primer llistaré les raons per les que crec que no podem anar al grup de the left:

-Hi ha una visió geopolítica dominant ancorada en un antiimperialisme selectiu, unidireccional. Un campisme que només denuncia l’imperialisme nordamericà però que ignora els altres imperialismes. I  que especialment des del 2022 està sent plenament funcional en cada votació (compartides amb l’extrema dreta) a l’imperialisme de Putin.

-Pot semblar de detall, i fa anys podríem fer la vista grossa pensant que és una excentricitat, però no podem normalitzar des d’una visió universalista i de lluita pels drets humans que molts partits significatius i membres del grup tinguin relacions fraternes amb el partit (únic) del règim  xinès, o amb els partits que acompanyen el règim sirià.  En l’actual context polític és a més insostenible.

-La seva acció política, sovint vistosa en les nostres xarxes, és principalment declarativa i de representació simbòlica. S’han autoexclós (i tampoc ningú els busca per col.laborar-hi) en els principals temes que per nosaltres són centrals: el green deal, la governança econòmica i les propostes de fiscalitat a la UE... Es fa difícil imaginar que hi puguem fer quelcom útil allà.

-És un grup gens cohesionat que és incapaç de treballar una proposta política de cap dels grans temes, ni un manifest programàtic compartit amb una visió i projecte per la UE. Fa un suma-zero entre euroescèptics / partidaris del replegament nacional (alguns partits en els darrers congressos encara aprovaven resolucions per la sortida de l’euro o aproximacions similars) amb els que voldrien avançar una mica en integració europea.

-Se n’allunyen o volen allunyar alguns partits d’interès per diverses raons. Per una banda, molts partits amb possibilitat d’estar als seus governs estatals. El resistencialime no és útil a qui vol governar els seus països.  I per l’altra, cal estar atents a com se’n van alienant moltes de les formacions d’esquerres del nord i l’est europeus, escandalitzades per lo funcionals a l’imperialisme de Putin i lo contraris a les preocupacions de seguretat dels seus països.

 

*Però, en positiu, no només per eliminació, crec important assenyalar les raons per anar al grup verd:

Abans, però, una prèvia, ja que crec que s’han generat algunes incomprensions. Certament ha fet cert forat la campanya insidiosa que va treballar Podemos sobre Palestina i els verds alemanys per tensionar a Sumar. Potser si ho diu el Manu Pineda s’entén millor. El posicionament tebi respecte Palestina és un problema de TOTS els partits i actors socials alemanys (tant verds com Die Linke), és a dir és un problema del país, no d’un dels seus partits. I no és un problema en les dues famílies polítiques europees, ja que ambdues (sense diferències significatives) comparteixen en posicionaments i votacions ser solidàries amb la causa palestina, denunciar les atrocitats d’Israel i treballar per una solució política dels dos estats. En el cas dels Verds, a més,  amb un paper destacat en la demanda de sancions, en la mobilització i en el reconeixement recent (i proper) de l'Estat Palestí des de diversos països on governen. Cal dir, però, que en ambdues famílies els nostres posicionaments sobre Palestina es situen en l’extrem pro-palestí.

-És un grup cohesionat i influent. Que ha deixat una empremta real en alguns dels grans debats; marcant ambició i objectius en el Green Deal per exemple o en la substitució del paradigma austeritari. I que sap confrontar i ho fa, en aquells temes contraris als nostres principis, com el pacte de migracions.

-És útil per fer acció política. Crec que el Jaume podrà fer molt bona feina si agafa alguna carpeta potent en drets civils, transició ecològica o fiscalitat. I com a grup té una posició privilegiada per evitar que es dilueixi l’abast i ambició de l’European Green Deal.

-En l’eix esquerra-dreta, segurament atenent a la pluralitat present, nosaltres estem en l’ala esquerra del grup, però no hi estem sols, tenim capacitat de decantar i influir la immensa majoria de debats i de convèncer en altres. I hi som molt respectats. Hi ha actors polítics -amb els quals ens podem identificar molt- molt rellevants, com holandesos i danesos, que han tingut resultats molt bons i han sabut situar-se com l’alternativa a l’extrema dreta. És un grup que té intel.ligència política i ha estat capaç d’anticipar i obrir camí en el Green Deal o en qüestions de drets civils i llibertats quan la corrent anava en sentit contrari. Sovint caiem en confondre el conjunt del grup amb la delegació alemana, que n’és una part. Dels verds alemanys, en podem parlar, i tant, sabent com deia que en són una part només del grup verd europeu. En aquest sentit, cal dir que amb els alemanys s’hi pot tenir una relació política adulta,  amb discrepàncies fortes també, sent com són un partit del 15%, que amb aliances polítiques i socials incòmodes està impulsant una agenda de descarbonització i de justícia social ambiciosa pel seu país. En diverses ocasions, en temes centrals, se’ls pot convèncer, com quan en l’epicentre de l’austeritat van entendre -a contracorrent del sentit comú del seu país- la necessitat dels eurobons. O ens poden fer veure (com va passar ja fa molts anys) que la interdependència comercial amb Rússia en realitat era dependència energètica i vulnerabilitat i no aplacaria les ambicions imperials russes (quan per aquí l’opinió dominant era que el comerç pacificaria). També se’n poden adaptar moltes de les iniciatives energètiques i de descarbonització que estan aplicant. I per suposat, s’hi pot discrepar i confrontar, sigui  sobre Palestina o sobre la complexa aproximació polièdrica respecte Xina.

-I el més important, hi compartim les grans orientacions en política europea. Justícia social, aprofundiment democràtic europeu superador de replegaments nacionals, ambició en el green deal, centralitat i radicalitat en la defensa de les llibertats i una visió del món universalista (una UE autònoma, i solidaris amb Ucraïna i amb Palestina, per entendre’ns). En el conjunt europeu, a més, és el grup més ben posicionat per confrontar amb l’extrema dreta (i l’extrema dreta ho sap). I finalment, crec que també hi compartim la cultura i la recerca permanent de la síntesi (no sempre fàcil)  entre ser partit de lluita i de govern.

 

En definitiva, reconeixent-nos aquí la pluralitat d’identitats, crec que la immensa majoria compartim el voler anar a Europa a transformar-la.  I, un cop ubicats,  fer tots els esforços per a una intensificació de la col.laboració i treball unitari entre els dos grups i la resta d’actors progressistes del parlament europeu, a partir del Progressive Caucus, amb un aprofundiment programàtic que pot beure per exemple de l’aportació del Nouveau Front Populaire.

 

Lluís Camprubí