lunes, 6 de febrero de 2017

Quo vadis Europa



(Una versió resumida i editada d'aquests apunts es publiquen a la Revista Papers, de la Lliga dels Drets dels Pobles)


Europa (com la resta de nivells institucionals i jurisdiccionals, cadascun amb les seves especificitats i dificultats) és actualment un terreny hostil per a les forces socials i polítiques que es reclamen de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. L’actual moment presenta característiques deconstituents pel què fa als drets que les constitucions nacionals de la segona meitat del segle XX consagraven. Domina un “nou constitucionalisme“ on les normes que afecten centralment les condicions de vida de la gent no venen del mètode “constitucional” sinó que són produïdes per acords entre governs nacionals, agències amb una alta capacitat discrecional i organismes no legitimats democràticament. I hi ha un arranjament institucional a la UE on segueix la dualitat i dislocament entre les polítiques de formació i regulació de mercat que (sigui en instàncies comunitàries o intergovernamentals) són a escala europea i les de protecció social (per “corregir els desajustos d’aquest mercat”) que romanen a escala estatal.

En l’actualitat múltiples crisis saccegen el continent: l’especificitat de la crisi econòmica, la crisi de gestió de l'acollida de refugiats, la necessitat de confrontació de les derives autoritàries i reaccionàries de governs com el d'Hongria i Polònia, la gestió del Brexit, les pulsions de replegament nacional i nacionalisme econòmic, o el terrorisme gihadista. Unes crisis, diverses, amb un denominador comú, que no sembla prou interioritzat: part del seu agreujament ve de la manca de capacitat competencial comunitària, no del seu excés.


1. Les múltiples crisis

L’especificitat de la crisi a l’eurozona

La crisi econòmico-financera que va començar el 2008 va ser mundial, però a Europa, particularment a la Unió Econòmica i Monetària (UEM), s’ha prolongat i ha tingut una profunditat extrema. Un element central i agreujant de la crisi a la UEM han estat els desequilibris financers entre centre i perifèria (excedentaris-deficitaris) i els desequilibris dels fluxes de capital transfronterers, sense existir capacitat política per regular-los ni instruments públics per reciclar-ne excedents.

Aquesta especificitat de la crisi a l’eurozona (amb un impacte per al conjunt però diferenciat i divergent segons el país) ha posat també de manifest les falles en el disseny/arquitectura institucional: un banc central sense capacitat d’origen de prestamista d’última instància i amb un mandat limitat a l’estabilitat de preus; l’absència d’estabilitzadors automàtics que permetin absorbir xocs simètrics i asimètrics; la falta de mecanismes (no de mercat) de reciclatge d’excedents que puguin corregir divergències en les balances comercials i en els fluxes de capital entre països; i, la manca d’un govern econòmic (amb política i capacitat fiscal) comunitari legitimat directament que respongui a l’interès de conjunt. Es té una moneda però 19 hisendes, sense capacitat fiscal ni transferències que puguin a través de la solidaritat generar convergència i en períodes de crisi, disposar de capacitat contracíclica. Els mecanismes o dispositius de transferència existents i creats són molt parcials i insuficients. Sigui per la poca capacitat (pressupost UE i transferències regionals, que no són d’origen propi), o per ser mecanismes molt basats en normes prefixades (“rules-based”) més condicionalitat negociada en moments crítics (com poden ser indirectament el QE o OMT). En un marc de confrontació d’interessos entre estats creditors i deutors i de domini de la lògica intergovernamental, aquesta manca d’instruments comunitaris, a més, fa que els estats centrin la seva estratègia competitiva en curses a la baixa en fiscalitat i estàndards.

Així, aquesta arquitectura de la UEM sumada a unes normes platejades per escenaris de bonança, una hegemonia ideològica neoliberal, i l’enfoc de competició entre països ha fet que l’única recepta per als països perifèrics endeutats hagi estat les polítiques de devaluació interna i austeritat extrema per intentar una consolidació fiscal contraproduent. Una devaluació, una austeritat i unes contra-reformes estructurals (pensions, marc laboral...) derivades d’una condicionalitat amb efecte pro-cíclic que han exacerbat la crisi i generat un cost econòmic i social que s’hagués pogut evitar,  prolongant i intensificant la recessió innecessàriament. Les posicions “de partida” sorgien d’orientacions com hem dit "rules-based" amb clars biaixos neoliberals i d’un mètode decisori on ha dominat l’intergovernamentalisme, amb confrontació de legitimitats nacionals (amb poders molt diferents) en comptes de la primacia de l'interès comú.


Gestió de l’acollida de refugiats

L’arribada de persones que busquen refugi i asil a Europa continua, malgrat hagin canviat les rutes. S’ha posat de manifest la insuficiència, les limitacions i la perversitat de l’actual sistema, així com l’hostilitat de molts estats membres que es troben segrestats políticament per l’agenda i el discurs de l’extrema dreta. El “pack” “Regulació Dublín + Acord de Schengen” fa que els països fronterers de la UE que reben en primer terme aquestes persones (que requereixen una protecció especial) hagin d’assumir en exclusiva la responsabilitat d’acollida i tramitació de l’asil. Aquest desajust facilita la desresponsabilització de molts estats membres i una dinàmica de conflicte i negociació a la baixa entre països, de manera que molts estats no estan assumint els compromisos de reubicació i reassentament acordats.

Brexit

Al referèndum del Brexit van triomfar les tesis del replegament nacional-estatal. Veiem a més  que qui condueix i hegemonitza tant el debat com la concreció del resultat són les forces i vectors de la dreta populista, xenòfoba i reaccionària. I sembla que es consolida una proposta de Brexit dur, ja que el govern actual prefereix prioritzar eliminar la immigració comunitària i sortir del marc regulatori europeu, a seguir vinculat al mercat interior europeu i assumir-ne les 4 llibertats de circulació. I s’intueix, a partir de les propostes que es van coneixent, que l’estratègia competitiva del Regne Unit, en aquest escenari de confrontació entre territoris, serà el dumping, amb la baixada d’estàndards regulatoris, socials i fiscals, i on ja s’ha insinuat la possibilitat que esdevingui un paradís fiscal.

El perill de l’extrema dreta a Europa

Diferents forces de dreta extrema i/o de dreta nacional populista estan agafant una força significativa social-política-electoral en diversos països. Són forces que -tot i que diferents- comparteixen alguns trets: plantejaments iliberals, confrontació identitària-nativista vers els diversos “altres”, qüestionament dels marcs polítics supra-estatals, replegament extrem amb  nacionalisme econòmic, i  manteniment de les estructures de poder domèstiques, entre altres.  En alguns països de l’est de la UE ja estan en posicions de govern, en països nòrdics tenen una representació significativa i capacitat condicionar polítiques i agenda, i durant aquest any electoral veurem en quins percentatges i implantació queden a França i Alemanya. Aquestes forces suposen una amenaça per a la democràcia, i alhora representen alguns altres perills a vegades més invisibilitzats: la capacitat de substituir l’eix de conflicte vertical (de disputa del poder socioeconòmic) per l’horitzontal (entre territoris, comunitats i/o grups humans); la capacitat en alguns llocs per fixar els termes del debat i les propostes (hegemonia); el potencial per iniciar un procés de descomposició i desconnexió dels vincles amb la UE; i la dificultat sobrevinguda per part de les forces democràtiques de revertir la captura de vot i de la ciutadania que aconsegueix l’extrema dreta, una captura persistent un cop la persona ha assumit el seu marc conceptual i/o organitzatiu.

L’administració Trump

Trump suposa en primer lloc una amenaça a la democràcia, llibertats i drets dels ciutadans nord-americans. En relacions internacionals podem suposar un desplaçament i intensificació de la conflictivitat cap a la Xina. La desconnexió interessada de les institucions multilaterals i dels compromisos internacionals (climàtiques, econòmiques-financeres-comercials, i fins el sistema-ONU) pot impedir un abordatge mínimament efectiu dels principals reptes globals . Alhora que inhibeix els espais que poden evitar que conflictes econòmics-polítics-territorials-monetaris-comercials no es retroalimentin. Pel què fa a la Unió Europea sembla clar que en persegueix un debilitament (més o menys intencionat). Tampoc es pot menystenir la força destructiva de la "Internacional reaccionària", on l’administració Trump pot jugar un paper d’aglutinador dels actors dels diferents països.


2. La rellevància de la clivella política integració-demarcació


Totes aquestes crisis són també expressions de l'emergència i rellevància de l'eix (o clivella) de confrontació política “integració – replegament” (o amb matisos diferents, també denominat integració -demarcació). Això implica que hi ha projectes diferents en funció d'aquest eix (independentment de l'eix esquerra-dreta). Aquest eix ha anat prenent centralitat fruit dels desajustos provocats per la persistència de la desigualtat i per l’assimetria entre les àrees econòmiques i les àrees sota el paraigües político-democràtic de l’estat-nació. També fruit del reflux cultural identitari-nativista, i fruit de les inseguretats i incerteses de futur de l’actual període. Es pot relacionar amb l’eix que en anglès en coneix com GAL-TAN (Green-Alternative-Libertarian vs Traditional-Autoritarian-Nationalist) que fa referència a projectes més cosmopolites o més estatal-tradicionals, i a cosmovisions diferents sobre qui són els “nosaltres” i els “altres”).

Forces i lideratges per la integració i forces centrífugues

Tradicionalment el procés d’integració europea s’ha fet de forma tecnocràtica, a través de l’impuls de les elits i a través del consens intergovernamental, quedant legitimat socialment pels progressos i resultats que generava. Aquest mètode de legitimació ha deixat de funcionar en el període de crisi. Es van deixar pendents les unions fiscal i política de l’eurozona, que s’havien deixat a completar quan la necessitat obligués. Però la conceptualització –errònia- de la crisi com a problema de manca de consolidació fiscal ha fet aflorar les tensions entre creditors i deutors, vehiculades per la dinàmica de xoc de legitimitats nacionals. El resultat és que de moment les necessàries transferències (o mancomunitzacions) de sobirania i capacitats a escala europea no s’han fet. Segueix de moment el bloqueig recíproc entre França i Alemanya, on està en discussió si es comença per transferir sobirania política, o bé si s’ha de començar per mancomunar capacitats i riscs econòmics-financers i si es fa en un paradigma més comunitari o més intergovernamental. Difícil de resoldre en any electoral per a ambdós.

L’aposta per una integració democràtica i supranacional ara mateix està liderada per alguns actors de la institucionalitzat comunitària, per sectors concrets dels partits polítics europeus no euroescèptics i per alguns governs especialment del sud (I Alemanya amb una priorització diferent). Però no totes les propostes de major integració són iguals. I poden fer referència a diverses vessants: econòmica (monetària, fiscal, bancària, mercat interior,...), política exterior, cohesió social, drets de cutadania,..  Hi ha en paral.lel tres projectes que sota la bandera d’una major integració econòmica condueixen a aprofundir el camí deconstituent: a) el perfeccionament, ampliació i sofisticació del mètode intergovernamental i tecnocràtic; b) l’establiment dins la UEM d’un nucli de països amb capacitat de decisió política sobre els aspectes econòmics, fiscals i monetaris i un conjunt de països perifèrics “usuaris passius de la moneda”; i c) un reforçament en exclusiva de les competències europees en ser la “policia fiscal” per fer complir els mandats austeritaris.

En un sentit contrari a Europa hi conviuen també poderosos vectors centrífugs i de replegament: a) el desacoplament (divergència) econòmic entre centre i perifèria; b) la pressió política per trencar l’espai Schengen; c) la pulsió dels replegaments nacionals (especialment en les opinions públiques dels països del nord); i d) la deriva iliberal d’alguns governs europeus de l’est.

Els perills de la descomposició i el replegament

No és impensable veure’ns abocats a una descomposició  de la UEM i la UE de conseqüències funestes a tots nivells, si les falles institucionals fonamentals no són abordades i les tensions econòmiques i polítiques s’accentuen. La cobertura ideològica d’això com a element positiu és la idealització del replegament nacional. Fet sorprenent quan ve de veus d’esquerres. Aquestes ignoren que l’actual hegemonia neoliberal està també present als estats, que les majories que governen a Europa venen dels propis estats, i que des dels estats per si sols és encara més difícil bastir una alternativa a aquesta globalització neoliberal.

És obvi que la implosió de la UE és un risc democràtic i per la pau i l’estabilitat. I és evident que aquest seria un escenari de guerres comercials i econòmiques. D’estratègies de competició a la baixa en estàndards, regulacions (ambientals, laborals,...) i fiscalitat entre estats per tal d’atraure un capital amb una mobilitat transfronterera i on seguirien actuant unes forces econòmiques que escapen al poder polític dels estats per separat. Des d’una perspectiva de progrés la proposta de replegament no respon a la qüestió última: Quin sentit té promoure o acompanyar la desconnexió dels estats de la UE (procés complex, amb molts costos, generador de conflictivitat i competència econòmica i diplomàtica -sense excloure la militar - entre els estats, en un procés que pot durar lustres) per al final del camí d'aquí algunes dècades intentar tornar a començar a construir una unió d'estats-nació (on res indica que pogués néixer més comunitària o solidària).

Dit això sembla que en el nostre entorn immediat, la percepció de la superació de la fase crítica de la crisi, el desprestigi de la idea del Brexit com a oportunitat per als sectors progressistes -amb proves cada dia-, i la constatació d'estar treballant per a l'agenda de l'extrema dreta han tret brillantor a aquesta pulsió.

La insuficiència del no dir ni fer prou

La dificultat de fer compatible la crítica a l’actual funcionament de la UE amb l’aposta per aprofundir una integració supranacional i democràtica pot contribuir a l’actual manca d’ambició i priorització de la qüestió per part de molts actors socials i polítics.
Alhora el perill tecnocràtic i l’enormitat del repte poden fer aflorar propostes que intentin combinar elements de major integració amb elements que poden sonar bé de replegament. En aquest cas queda sense respondre la pregunta: quines competències o capacitats retornades als estats generarien una major oportunitat per a la igualtat i la solidaritat?
Existeix també el risc d’adoptar exclusivament plantejaments defensius, de focalitzar-se únicament en la -necessària- denúncia del perill de l'extrema dreta i de la descomposició europea. Així, molts d’aquests actors, que haurien de prioritzar una proposta avançada d’integració democràtica europea, al tenir al seu interior aquestes recances i frens no intervenen políticament amb la suficient força, generant un efecte gairebé de suma zero. Auto-bloquejant-se la capacitat d’intervenció política es pot acabar sent un mer espectador passiu dels fets que van succeïnt. És més, no centrar la qüestió pot ser a més una ajuda i reforçament involuntari de l'statu quo (en el necessari acord de síntesi entre partidaris de la reforma profunda de la UE i els partidaris del manteniment de l'actual arranjament).

 
3. La necessitat d’una integració democràtica a la UE i a la UEM


No és possible sortir, recloure’s o aïllar-se de les relacions i camps de forces econòmics existents. Sembla doncs necessari l’aprofundiment de la integració política-democràtica europea.  
Actualment l’intergovernamentalisme executiu (i el xoc de legitimats nacionals) sumat al dislocament de sobiranies (o desajust d’àrees jurisdiccionals) és la base de la present impotència democràtica i de l’estretament de la finestra de polítiques sòcio-econòmiques alternatives, especialment als països perifèrics. El moviment de capitals és global; el mercat interior és i es regula en àmbit UE; l’espai econòmic ja presenta interdependències, subordinacions i especialitzacions a escala europea; la política monetària es defineix entre els països de la UEM (amb certa autonomia i discrecionalitat dels òrgans del BCE); les orientacions fiscals es decideixen en espais intergovernamentals, com l’Eurogrup; i la política fiscal i la hisenda-tresor és a escala estatal (així com les polítiques de benestar, la legitimació democràtica directa i els actors polítics i els contra-poders). Esdevé doncs una urgència que la UEM sigui profundament transformada, tant per fer-la resilient a noves crisis (evitant l’especificitat i gravetat de la crisi a l’eurozona) com per democratitzar-ne les institucions i dotar-la de la major legitimitat democràtica.
Apareixen unes necessitats d’integració diferenciada en la UE i en la UEM. La necessitat de dotar-se d’eines, capacitats i institucions democràtiques pròpies de la UEM per tal de democratitzar-ne la governança econòmica no va en detriment dels requeriments d’aprofundiment democràtic per al conjunt de la UE. Un criteri compartit per ambdues necessitats és l’anar posant fi al mètode intergovernamental per tal d’avançar cap a institucionalitats comunitàries legitimades democràticament, i alhora limitar la discrecionalitat de les agències i organismes tècnics que generalment actuen de forma tecnocràtica, amb biaix neoliberal i sense tenir en compte l’interès general europeu. Metodològicament en l’estadi final ambdues necessitaran de reforma dels Tractats
No obstant, la simple idea de “més Europa” en abstracte ja no és útil. Es fa imprescindible concretar i explicar quina integració europea es vol. I confrontar-la amb altres models, com els que persegueixen un aprofundiment tecnocràtic i intergovernamental.

Les raons per a una major integració europea són diverses. Una primera raó de present i és que ja actualment l'espai polític europeu permet en diferents dimensions més garanties, drets i proteccions com s'ha vist recentment tant en regulacions com en resolucions judicials (en l'àmbit mediambiental o financer, per exemple). Un segon element és que només amb una unió econòmica i monetària completa, amb competències i capacitat fiscal, i legitimada democràticament, l'eurozona (i els seus territoris) podrà ser un espai de prosperitat compartida, que respongui a l'interès general i que tingui mecanismes per contrarestar amb certa efectivitat les crisis que puguin venir. Sols amb l'equalització dels marcs jurisdiccionals i fiscals amb els espais econòmics, de moviment de capitals, productius i de mercat és possible democratitzar l'economia i governar les interdependències productives. Això vol dir transferir sobirania, riscos i capacitats econòmic-financeres a un espai democràtic comunitari europeu. Per molt que es desitgi, el camp de forces i les interdependències i subordinacions productives i econòmiques no desapareixeran per l'absència o per la voluntat de prescindir de marcs polítics jurisdiccionals amb mida suficient. En tercer lloc, pensant en el conjunt de la UE, molts dels reptes que tenim com a societat, com a espècie i com a part del planeta només poden abordar-se amb alguna garantia d'èxit des d'àmbits polítics i jurisdiccionals que superin l'estat-nació, del qual sabem les seves limitacions, mancances i insuficiències. Es requereix un espai polític legitimat democràticament d'abast continental per contribuir a combatre el canvi climàtic, per poder plantejar una justícia global i universal, i per evitar l’espiral descendent de drets socials fruit de la competició entre unitats estatals. Democratitzar els marcs, les institucions i els espais jurisdiccionals per a l'acció política, i fer-los de mida suficient, és condició prèvia per a poder desenvolupar projectes polítics diferents, i segurament és la tasca fonamental de l'esquerra en aquest període històric. I finalment, en quart lloc, necessitem d'una Europa aprofundida democràticament per preservar un espai de pau, on es puguin minimitzar els conflictes econòmics i d'identitat entre estats i on sigui possible maximitzar i projectar a la resta del món els valors de la fraternitat, l’ internacionalisme, la vida en comú i la preservació del multilateralisme per evitar el caos geopolític.

Així una Unió Econòmica i Monetària funcional i garantidora de prosperitat compartida per al conjunt de països requereix mecanismes (o fluxos) de solidaritat basats en transferències fiscals, tals com inversions (especialment inversions contracícliques) i estabilitzadors automàtics (el primer a desenvolupar seria segurament un assegurament d’atur pan-europeu). On polítiques econòmiques, monetàries i fiscals puguin coordinar-se i definir-se democràticament. Això implica transferir sobiranies a instàncies comunitàries. Alhora disposar d’un Banc Central Europeu (que respongui democràticament a l’interès general europeu) que pugui fer de prestamista d’última instancia i que el seu mandat també inclogui la plena ocupació. Per trencar el cercle viciós entre deutes sobirans i crisis bancàries necessitem que la garantia de dipòsits i el mecanisme de resolució tinguin la capacitat i siguin per al conjunt UEM. Resumint, es necessita una governança econòmica legitimada democràticament, amb un govern econòmic efectiu per al conjunt de la UEM, un pressupost suficient i que estigui escollit, controlat i fiscalitzat per un parlament específic.

Algunes prioritats

El repte és clar per als propers anys. Fer possible disposar de marcs jurisdiccionals amb capacitat democràtica real i plantejar l'horitzó de la sobirania europea, dit sigui, l'única possible. És a dir aprofundir la integració supranacional i democràtica. En un continent cada cop més interdependent econòmicament i amb uns poders financers globals, el dilema –en paraules d’Oriol Costa- no pot ser més clar: o més integració política-democràtica o més globalització neoliberal.

El repte és enorme, i malgrat la urgència, vistes les barreres, requerirà un desenvolupament gradual. No cal dir que serà més fàcil amb governs estatals pro-europeus preferentment progressistes. Per operativizar-ho i temporalitzar-ho és útil la idea de la integració diferencial (segons temàtica pot requerir diferents intensitats i diferents agrupacions de països). Això es pot traduir aquest any en dos aspectes prioritaris ja que hi ha diferents factors que poden permetre obrir-hi oportunitats. En primer lloc la democratització i capacitació fiscal de la governança de l'eurozona. El debat sobre com augmentar els recursos propis i la capacitat de transferències a la zona euro està obert, també a les institucions europees. Alhora van apareixent diverses propostes gradualistes sobre com fer més democràtica, transparent i responsiva l’actual governança, amb empoderament dels òrgans executius comunitaris i capacitació parlamentària específica per a l’eurozona. En aquest sentit la Comissió Europea presentarà a finals de març una proposta de reforma de la UEM que pot catalitzar i aguditzar el debat. I en segon lloc el desenvolupament d'una política europea exterior de seguretat i defensa autònoma i pròpia. L’anunciat interès en la desvinculació de l’administració Trump dels espais multilaterals i el qüestionament de la pròpia OTAN, han fet emergir a Europa un ampli consens en la necessitat de reforçar i dotar-se d’organismes i espais propis no subordinats de defensa i seguretat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario