(Una versió resumida i editada d'aquests apunts es publiquen a la Revista Papers, de la Lliga dels Drets dels Pobles)
Europa (com
la resta de nivells institucionals i jurisdiccionals, cadascun amb les seves
especificitats i dificultats) és actualment un terreny hostil per a les forces
socials i polítiques que es reclamen de la llibertat, la igualtat i la
fraternitat. L’actual moment presenta característiques deconstituents pel què
fa als drets que les constitucions nacionals de la segona meitat del segle XX
consagraven. Domina un “nou constitucionalisme“ on les normes que afecten
centralment les condicions de vida de la gent no venen del mètode
“constitucional” sinó que són produïdes per acords entre governs nacionals,
agències amb una alta capacitat discrecional i organismes no legitimats
democràticament. I hi ha un arranjament institucional a la UE on segueix la
dualitat i dislocament entre les polítiques de formació i regulació de mercat
que (sigui en instàncies comunitàries o intergovernamentals) són a escala
europea i les de protecció social (per “corregir els desajustos d’aquest
mercat”) que romanen a escala estatal.
En
l’actualitat múltiples crisis saccegen el continent: l’especificitat de la
crisi econòmica, la crisi de gestió de l'acollida de refugiats, la necessitat
de confrontació de les derives autoritàries i reaccionàries de governs com el
d'Hongria i Polònia, la gestió del Brexit, les pulsions de replegament nacional
i nacionalisme econòmic, o el terrorisme gihadista. Unes crisis, diverses, amb
un denominador comú, que no sembla prou interioritzat: part del seu agreujament ve de la
manca de capacitat competencial comunitària, no del seu excés.
1. Les múltiples
crisis
L’especificitat de la
crisi a l’eurozona
La
crisi econòmico-financera que va començar el 2008 va ser mundial, però a
Europa, particularment a la Unió Econòmica i Monetària (UEM), s’ha prolongat i
ha tingut una profunditat extrema. Un element central i agreujant de la crisi a
la UEM han estat els desequilibris financers entre centre i perifèria (excedentaris-deficitaris)
i els desequilibris dels fluxes de capital transfronterers, sense existir
capacitat política per regular-los ni instruments públics per reciclar-ne
excedents.
Aquesta
especificitat de la crisi a l’eurozona (amb un impacte per al conjunt però
diferenciat i divergent segons el país) ha posat també de manifest les falles
en el disseny/arquitectura institucional: un banc central sense capacitat d’origen
de prestamista d’última instància i amb un mandat limitat a l’estabilitat de
preus; l’absència d’estabilitzadors automàtics que permetin absorbir xocs simètrics
i asimètrics; la falta de mecanismes (no de mercat) de reciclatge d’excedents
que puguin corregir divergències en les balances comercials i en els fluxes de
capital entre països; i, la manca d’un govern econòmic (amb política i
capacitat fiscal) comunitari legitimat directament que respongui a l’interès de
conjunt. Es té una moneda però 19 hisendes, sense capacitat fiscal ni
transferències que puguin a través de la solidaritat generar convergència i en
períodes de crisi, disposar de capacitat contracíclica. Els mecanismes o
dispositius de transferència existents i creats són molt parcials i insuficients.
Sigui per la poca capacitat (pressupost UE i transferències regionals, que no
són d’origen propi), o per ser mecanismes molt basats en normes prefixades (“rules-based”)
més condicionalitat negociada en moments crítics (com poden ser indirectament
el QE o OMT). En un marc de confrontació d’interessos entre estats creditors i
deutors i de domini de la lògica intergovernamental, aquesta manca
d’instruments comunitaris, a més, fa que els estats centrin la seva estratègia
competitiva en curses a la baixa en fiscalitat i estàndards.
Així, aquesta arquitectura de la UEM
sumada a unes normes platejades per escenaris de bonança, una hegemonia
ideològica neoliberal, i l’enfoc de competició entre països ha fet que l’única
recepta per als països perifèrics endeutats hagi estat les polítiques de
devaluació interna i austeritat extrema per intentar una consolidació fiscal
contraproduent. Una devaluació, una austeritat i unes contra-reformes
estructurals (pensions, marc laboral...) derivades d’una condicionalitat amb
efecte pro-cíclic que han exacerbat la crisi i generat un cost econòmic i
social que s’hagués pogut evitar, prolongant i
intensificant la recessió innecessàriament. Les posicions “de partida” sorgien
d’orientacions com hem dit "rules-based" amb clars biaixos
neoliberals i d’un mètode decisori on ha dominat l’intergovernamentalisme, amb
confrontació de legitimitats nacionals (amb poders molt diferents) en comptes
de la primacia de l'interès comú.
Gestió de l’acollida
de refugiats
L’arribada
de persones que busquen refugi i asil a Europa continua, malgrat hagin canviat
les rutes. S’ha posat de manifest la insuficiència, les limitacions i la
perversitat de l’actual sistema, així com l’hostilitat de molts estats membres
que es troben segrestats políticament per l’agenda i el discurs de l’extrema
dreta. El “pack” “Regulació Dublín + Acord de Schengen” fa que els països
fronterers de la UE que reben en primer terme aquestes persones (que
requereixen una protecció especial) hagin d’assumir en exclusiva la
responsabilitat d’acollida i tramitació de l’asil. Aquest desajust facilita la
desresponsabilització de molts estats membres i una dinàmica de conflicte i negociació
a la baixa entre països, de manera que molts estats no estan assumint els
compromisos de reubicació i reassentament acordats.
Brexit
Al
referèndum del Brexit van triomfar les tesis del replegament nacional-estatal.
Veiem a més que qui condueix i
hegemonitza tant el debat com la concreció del resultat són les forces i
vectors de la dreta populista, xenòfoba i reaccionària. I sembla que es
consolida una proposta de Brexit dur, ja que el govern actual prefereix
prioritzar eliminar la immigració comunitària i sortir del marc regulatori
europeu, a seguir vinculat al mercat interior europeu i assumir-ne les 4
llibertats de circulació. I s’intueix, a partir de les propostes que es van
coneixent, que l’estratègia competitiva del Regne Unit, en aquest escenari de
confrontació entre territoris, serà el dumping, amb la baixada d’estàndards
regulatoris, socials i fiscals, i on ja s’ha insinuat la possibilitat que
esdevingui un paradís fiscal.
El perill de
l’extrema dreta a Europa
Diferents
forces de dreta extrema i/o de dreta nacional populista estan agafant una força
significativa social-política-electoral en diversos països. Són forces que -tot
i que diferents- comparteixen alguns trets: plantejaments iliberals,
confrontació identitària-nativista vers els diversos “altres”, qüestionament
dels marcs polítics supra-estatals, replegament extrem amb nacionalisme econòmic, i manteniment de les estructures de poder
domèstiques, entre altres. En alguns
països de l’est de la UE ja estan en posicions de govern, en països nòrdics
tenen una representació significativa i capacitat condicionar polítiques i
agenda, i durant aquest any electoral veurem en quins percentatges i
implantació queden a França i Alemanya. Aquestes forces suposen una amenaça per
a la democràcia, i alhora representen alguns altres perills a vegades més invisibilitzats:
la capacitat de substituir l’eix de conflicte vertical (de disputa del poder
socioeconòmic) per l’horitzontal (entre territoris, comunitats i/o grups
humans); la capacitat en alguns llocs per fixar els termes del debat i les propostes
(hegemonia); el potencial per iniciar un procés de descomposició i desconnexió
dels vincles amb la UE; i la dificultat sobrevinguda per part de les forces
democràtiques de revertir la captura de vot i de la ciutadania que aconsegueix
l’extrema dreta, una captura persistent un cop la persona ha assumit el seu
marc conceptual i/o organitzatiu.
L’administració Trump
Trump
suposa en primer lloc una amenaça a la democràcia, llibertats i drets dels
ciutadans nord-americans. En relacions internacionals podem suposar un
desplaçament i intensificació de la conflictivitat cap a la Xina. La
desconnexió interessada de les institucions multilaterals i dels compromisos
internacionals (climàtiques, econòmiques-financeres-comercials, i fins el
sistema-ONU) pot impedir un abordatge mínimament efectiu dels principals reptes
globals . Alhora que inhibeix els espais que poden evitar que conflictes
econòmics-polítics-territorials-monetaris-comercials no es retroalimentin. Pel
què fa a la Unió Europea sembla clar que en persegueix un debilitament (més o
menys intencionat). Tampoc es pot menystenir la força destructiva de la
"Internacional reaccionària", on l’administració Trump pot jugar un
paper d’aglutinador dels actors dels diferents països.
2. La rellevància de
la clivella política integració-demarcació
Totes
aquestes crisis són també expressions de l'emergència i rellevància de l'eix (o
clivella) de confrontació política “integració – replegament” (o amb matisos
diferents, també denominat integració -demarcació). Això implica que hi ha
projectes diferents en funció d'aquest eix (independentment de l'eix
esquerra-dreta). Aquest eix ha anat prenent centralitat fruit dels desajustos
provocats per la persistència de la desigualtat i per l’assimetria entre les
àrees econòmiques i les àrees sota el paraigües político-democràtic de
l’estat-nació. També fruit del reflux cultural identitari-nativista, i fruit de
les inseguretats i incerteses de futur de l’actual període. Es pot relacionar
amb l’eix que en anglès en coneix com GAL-TAN (Green-Alternative-Libertarian vs
Traditional-Autoritarian-Nationalist) que fa referència a projectes més
cosmopolites o més estatal-tradicionals, i a cosmovisions diferents sobre qui
són els “nosaltres” i els “altres”).
Forces i lideratges
per la integració i forces centrífugues
Tradicionalment
el procés d’integració europea s’ha fet de forma tecnocràtica, a través de
l’impuls de les elits i a través del consens intergovernamental, quedant
legitimat socialment pels progressos i resultats que generava. Aquest mètode de
legitimació ha deixat de funcionar en el període de crisi. Es van deixar
pendents les unions fiscal i política de l’eurozona, que s’havien deixat a
completar quan la necessitat obligués. Però la conceptualització –errònia- de
la crisi com a problema de manca de consolidació fiscal ha fet aflorar les
tensions entre creditors i deutors, vehiculades per la dinàmica de xoc de
legitimitats nacionals. El resultat és que de moment les necessàries
transferències (o mancomunitzacions) de sobirania i capacitats a escala europea
no s’han fet. Segueix de moment el bloqueig recíproc entre França i Alemanya,
on està en discussió si es comença per transferir sobirania política, o bé si
s’ha de començar per mancomunar capacitats i riscs econòmics-financers i si es
fa en un paradigma més comunitari o més intergovernamental. Difícil de resoldre
en any electoral per a ambdós.
L’aposta
per una integració democràtica i supranacional ara mateix està liderada per
alguns actors de la institucionalitzat comunitària, per sectors concrets dels
partits polítics europeus no euroescèptics i per alguns governs especialment
del sud (I Alemanya amb una priorització diferent). Però no totes les propostes
de major integració són iguals. I poden fer referència a diverses vessants:
econòmica (monetària, fiscal, bancària, mercat interior,...), política exterior,
cohesió social, drets de cutadania,.. Hi
ha en paral.lel tres projectes que sota la bandera d’una major integració econòmica
condueixen a aprofundir el camí deconstituent: a) el perfeccionament, ampliació
i sofisticació del mètode intergovernamental i tecnocràtic; b) l’establiment
dins la UEM d’un nucli de països amb capacitat de decisió política sobre els
aspectes econòmics, fiscals i monetaris i un conjunt de països perifèrics
“usuaris passius de la moneda”; i c) un reforçament en exclusiva de les
competències europees en ser la “policia fiscal” per fer complir els mandats
austeritaris.
En un sentit
contrari a Europa hi conviuen també poderosos vectors centrífugs i de
replegament: a) el desacoplament (divergència) econòmic entre centre i perifèria;
b) la pressió política per trencar l’espai Schengen; c) la pulsió dels
replegaments nacionals (especialment en les opinions públiques dels països del
nord); i d) la deriva iliberal d’alguns governs europeus de l’est.
Els perills de la
descomposició i el replegament
No és impensable veure’ns abocats a
una descomposició de la UEM i la UE de
conseqüències funestes a tots nivells, si les falles institucionals fonamentals
no són abordades i les tensions econòmiques i polítiques s’accentuen. La
cobertura ideològica d’això com a element positiu és la idealització del replegament
nacional. Fet sorprenent quan ve de veus d’esquerres. Aquestes ignoren que l’actual
hegemonia neoliberal està també present als estats, que les majories que
governen a Europa venen dels propis estats, i que des dels estats per si sols
és encara més difícil bastir una alternativa a aquesta globalització neoliberal.
És obvi que la implosió de la UE és un risc democràtic i
per la pau i l’estabilitat. I és evident que aquest seria un escenari de guerres
comercials i econòmiques. D’estratègies de competició a la baixa en estàndards,
regulacions (ambientals, laborals,...) i fiscalitat entre estats per tal d’atraure
un capital amb una mobilitat transfronterera i on seguirien actuant unes forces
econòmiques que escapen al poder polític dels estats per separat. Des d’una
perspectiva de progrés la proposta de replegament no respon a la qüestió
última: Quin sentit té promoure o acompanyar la desconnexió dels estats de la
UE (procés complex, amb molts costos, generador de conflictivitat i competència
econòmica i diplomàtica -sense excloure la militar - entre els estats, en un
procés que pot durar lustres) per al final del camí d'aquí algunes dècades
intentar tornar a començar a construir una unió d'estats-nació (on res indica
que pogués néixer més comunitària o solidària).
Dit això sembla que en el nostre entorn immediat, la percepció
de la superació de la fase crítica de la crisi, el desprestigi de la idea del Brexit
com a oportunitat per als sectors progressistes -amb proves cada dia-, i la
constatació d'estar treballant per a l'agenda de l'extrema dreta han tret
brillantor a aquesta pulsió.
La insuficiència del
no dir ni fer prou
La
dificultat de fer compatible la crítica a l’actual funcionament de la UE amb
l’aposta per aprofundir una integració supranacional i democràtica pot
contribuir a l’actual manca d’ambició i priorització de la qüestió per part de
molts actors socials i polítics.
Alhora el perill tecnocràtic i l’enormitat del repte
poden fer aflorar propostes que intentin combinar elements de major integració
amb elements que poden sonar bé de replegament. En aquest cas queda sense
respondre la pregunta: quines competències o capacitats retornades als estats
generarien una major oportunitat per a la igualtat i la solidaritat?
Existeix també el risc d’adoptar exclusivament plantejaments
defensius, de focalitzar-se únicament en la -necessària- denúncia del perill de
l'extrema dreta i de la descomposició europea. Així, molts d’aquests actors,
que haurien de prioritzar una proposta avançada d’integració democràtica
europea, al tenir al seu interior aquestes recances i frens no intervenen
políticament amb la suficient força, generant un efecte gairebé de suma zero. Auto-bloquejant-se
la capacitat d’intervenció política es pot acabar sent un mer espectador passiu
dels fets que van succeïnt. És més, no centrar la qüestió pot ser a més una ajuda
i reforçament involuntari de l'statu quo (en el necessari acord de síntesi
entre partidaris de la reforma profunda de la UE i els partidaris del
manteniment de l'actual arranjament).
3. La necessitat
d’una integració democràtica a la UE i a la UEM
No
és possible sortir, recloure’s o aïllar-se de les relacions i camps de forces
econòmics existents. Sembla doncs necessari l’aprofundiment de la integració
política-democràtica europea.
Actualment
l’intergovernamentalisme executiu (i el xoc de legitimats nacionals) sumat al
dislocament de sobiranies (o desajust d’àrees jurisdiccionals) és la base de la
present impotència democràtica i de l’estretament de la finestra de polítiques
sòcio-econòmiques alternatives, especialment als països perifèrics. El moviment
de capitals és global; el mercat interior és i es regula en àmbit UE; l’espai
econòmic ja presenta interdependències, subordinacions i especialitzacions a
escala europea; la política monetària es defineix entre els països de la UEM
(amb certa autonomia i discrecionalitat dels òrgans del BCE); les orientacions
fiscals es decideixen en espais intergovernamentals, com l’Eurogrup; i la
política fiscal i la hisenda-tresor és a escala estatal (així com les
polítiques de benestar, la legitimació democràtica directa i els actors
polítics i els contra-poders). Esdevé doncs una
urgència que la UEM sigui profundament transformada, tant per fer-la resilient
a noves crisis (evitant l’especificitat i gravetat de la crisi a l’eurozona)
com per democratitzar-ne les institucions i dotar-la de la major legitimitat
democràtica.
Apareixen unes
necessitats d’integració diferenciada en la UE i en la UEM. La necessitat de
dotar-se d’eines, capacitats i institucions democràtiques pròpies de la UEM per
tal de democratitzar-ne la governança econòmica no va en detriment dels
requeriments d’aprofundiment democràtic per al conjunt de la UE. Un criteri
compartit per ambdues necessitats és l’anar posant fi al mètode
intergovernamental per tal d’avançar cap a institucionalitats comunitàries
legitimades democràticament, i alhora limitar la discrecionalitat de les
agències i organismes tècnics que generalment actuen de forma tecnocràtica, amb
biaix neoliberal i sense tenir en compte l’interès general europeu.
Metodològicament en l’estadi final ambdues necessitaran de reforma dels
Tractats
No
obstant, la simple idea de “més Europa” en abstracte ja no és útil. Es fa
imprescindible concretar i explicar quina integració europea es vol. I
confrontar-la amb altres models, com els que persegueixen un aprofundiment
tecnocràtic i intergovernamental.
Les
raons per a una major integració europea són diverses. Una primera raó de
present i és que ja actualment l'espai polític europeu permet en diferents
dimensions més garanties, drets i proteccions com s'ha vist recentment tant en
regulacions com en resolucions judicials (en l'àmbit mediambiental o financer,
per exemple). Un segon element és que només amb una unió econòmica i monetària
completa, amb competències i capacitat fiscal, i legitimada democràticament,
l'eurozona (i els seus territoris) podrà ser un espai de prosperitat
compartida, que respongui a l'interès general i que tingui mecanismes per
contrarestar amb certa efectivitat les crisis que puguin venir. Sols amb
l'equalització dels marcs jurisdiccionals i fiscals amb els espais econòmics,
de moviment de capitals, productius i de mercat és possible democratitzar
l'economia i governar les interdependències productives. Això vol dir
transferir sobirania, riscos i capacitats econòmic-financeres a un espai
democràtic comunitari europeu. Per molt que es desitgi, el camp de forces i les
interdependències i subordinacions productives i econòmiques no desapareixeran
per l'absència o per la voluntat de prescindir de marcs polítics
jurisdiccionals amb mida suficient. En tercer lloc, pensant en el conjunt de la
UE, molts dels reptes que tenim com a societat, com a espècie i com a part del
planeta només poden abordar-se amb alguna garantia d'èxit des d'àmbits polítics
i jurisdiccionals que superin l'estat-nació, del qual sabem les seves
limitacions, mancances i insuficiències. Es requereix un espai polític
legitimat democràticament d'abast continental per contribuir a combatre el
canvi climàtic, per poder plantejar una justícia global i universal, i per evitar
l’espiral descendent de drets socials fruit de la competició entre unitats
estatals. Democratitzar els marcs, les institucions i els espais
jurisdiccionals per a l'acció política, i fer-los de mida suficient, és
condició prèvia per a poder desenvolupar projectes polítics diferents, i
segurament és la tasca fonamental de l'esquerra en aquest període històric. I
finalment, en quart lloc, necessitem d'una Europa aprofundida democràticament
per preservar un espai de pau, on es puguin minimitzar els conflictes econòmics
i d'identitat entre estats i on sigui possible maximitzar i projectar a la
resta del món els valors de la fraternitat, l’ internacionalisme, la vida en
comú i la preservació del multilateralisme per evitar el caos geopolític.
Així una Unió Econòmica i Monetària
funcional i garantidora de prosperitat compartida per al conjunt de països requereix
mecanismes (o fluxos) de solidaritat basats en transferències fiscals, tals com
inversions (especialment inversions contracícliques) i estabilitzadors automàtics
(el primer a desenvolupar seria segurament un assegurament d’atur pan-europeu).
On polítiques econòmiques, monetàries i fiscals puguin coordinar-se i definir-se
democràticament. Això implica transferir sobiranies a instàncies comunitàries.
Alhora disposar d’un Banc Central Europeu (que respongui democràticament a
l’interès general europeu) que pugui fer de prestamista d’última instancia i
que el seu mandat també inclogui la plena ocupació. Per trencar el cercle
viciós entre deutes sobirans i crisis bancàries necessitem que la garantia de
dipòsits i el mecanisme de resolució tinguin la capacitat i siguin per al
conjunt UEM. Resumint, es necessita una governança econòmica legitimada
democràticament, amb un govern econòmic efectiu per al conjunt de la UEM, un
pressupost suficient i que estigui escollit, controlat i fiscalitzat per un
parlament específic.
Algunes prioritats
El
repte és clar per als propers anys. Fer possible disposar de marcs
jurisdiccionals amb capacitat democràtica real i plantejar l'horitzó de la
sobirania europea, dit sigui, l'única possible. És a dir aprofundir la
integració supranacional i democràtica. En un continent cada cop més
interdependent econòmicament i amb uns poders financers globals, el dilema –en
paraules d’Oriol Costa- no pot ser més clar: o més integració política-democràtica
o més globalització neoliberal.
El
repte és enorme, i malgrat la urgència, vistes les barreres, requerirà un
desenvolupament gradual. No cal dir que serà més fàcil amb governs estatals pro-europeus
preferentment progressistes. Per operativizar-ho i temporalitzar-ho és útil la
idea de la integració diferencial (segons temàtica pot requerir diferents
intensitats i diferents agrupacions de països). Això es pot traduir aquest any
en dos aspectes prioritaris ja que hi ha diferents factors que poden permetre obrir-hi
oportunitats. En primer lloc la democratització i capacitació fiscal de la
governança de l'eurozona. El debat sobre com augmentar els recursos propis i la
capacitat de transferències a la zona euro està obert, també a les institucions
europees. Alhora van apareixent diverses propostes gradualistes sobre com fer
més democràtica, transparent i responsiva l’actual governança, amb empoderament
dels òrgans executius comunitaris i capacitació parlamentària específica per a
l’eurozona. En aquest sentit la Comissió Europea presentarà a finals de març
una proposta de reforma de la UEM que pot catalitzar i aguditzar el debat. I en
segon lloc el desenvolupament d'una política europea exterior de seguretat i
defensa autònoma i pròpia. L’anunciat interès en la desvinculació de
l’administració Trump dels espais multilaterals i el qüestionament de la pròpia
OTAN, han fet emergir a Europa un ampli consens en la necessitat de reforçar i
dotar-se d’organismes i espais propis no subordinats de defensa i seguretat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario