We shall overcome...some decade.
Uns temps en que serien imprescindibles i urgents canvis
dràstics per tal d’assegurar unes condicions materials de vida digna, estable i
protegida, i on tot apunta que aquests canvis no són possibles en l’horitzó
pròxim. En aquest context és on ens hem de preguntar el vell “Què fer”. El
repte no és menor. Cal un canvi en l'escala temporal (abandonar l'immediatisme)
i en la geogràfica (passar de l'estat-nació a l'escala europea). A la primera
part intentaré descriure perquè algunes barreres i realitats que
s’auto-reforcen impedeixen millores i canvis significatius. A la segona,
explicar les que entenc que són respostes de reflex automàtic errònies de les
esquerres. I a la tercera, algunes idees per a fer compatible els requeriments
molt diferents per al curt i el llarg plaç.
1. Entendre bé la realitat, el drama, i els mecanismes
que reforcen la perpetuació de les tendències.
Ens trobem ara mateix inserits en dos “grans”: La Gran
Recessió i la Gran Divergència. On la combinació de “crisi+austeritat+contrareformes
estructurals” ha canviat profundament el panorama. La gran injustícia i
perversitat de la situació actual -que hauria de ser la base justificativa per
a impulsar una agenda de canvi profund- és precisament el què en dificulta la
factibilitat.
Alguns autors ja parlen d’un estancament
secular. La projecció optimista pels propers anys és d’un
lleuger creixement econòmic, previsiblement ínfim si hi afegim la consideració
de la tendència decreixent dels increments de PIB de les últimes dècades en els països del nostre entorn. És un creixement,
a més, que sembla clar que no
comportarà una creació significativa d’ocupació. I on més enllà dels riscs coneguts és possible també que entrem en un
escenari de deflació. L'absència de perspectiva d'un model productiu i de creixement al
radar per al nostre país que no sigui deute/bombolla
induït fa pensar que es mantindran nivells alts d'atur (20-25% d’atur) en alguns col.lectius cronificat,
en que s'aprofundirà la precarització, i en la devaluació interna via
salaris com única estratègia governamental a impulsar. La pressió a la baixa
que exerceix aquest exèrcit de reserva (d'aturats i sub-ocupats) fa la resta per tal d'anar degradant
condicions laborals i salarials i impedir segones oportunitats per als que
s’han enfonsat.
Estem atrapats de ja fa temps en la camisa
de força (golden straitjacket) del trilema de Rodrik. El desajust entre l’àrea política democràtica i l’àrea econòmica i
monetària real. La incapacitat democràtica dels estats per regular i controlar
el capitalisme globalitzat (que almenys seria modulable des d’una sobirania
popular d’àmbit europeu). L’actual impossibilitat per respondre des d’uns estats-nació
fixant a escala continental (sembla impossible a nivell global) uns estàndards
socials, fiscals, ambientals i laborals que evitin el dumping. Amb l'afegit
d'una eurozona on l'àrea monetària no es correspon amb la política i fiscal i per
tant que es pugui minimitzar l’especificitat
afegida de la crisi a la zona euro. Si no s’avança
cap a una UE/eurozona de tipus federal, els patiments, desajustos i
possibilitats de tornar a patir shocks assimètrics tenen assegurada la seva
continuïtat i repetició.
El mur del desajust entre els marcs necessaris de
lluita i de democràcia i els marcs reals mai havia sigut tant esterilitzant.
O Unió política i fiscal europea o barbàrie. O equalització dels marcs i
hisenda compartida en l’àrea monetària de l’euro (1 moneda,1 hisenda ) o llei
de la selva. Actualment les lluites polítiques són d’àmbit estatal/nacional i
formalment les polítiques fiscals i socials també. Però no així la política
monetària ni tampoc la presa de decisions en les qüestions centrals. Els estats
tenen menys capacitat sobirana (transferida a espais inter-governamentals) fet que en paral.lel n’augmenta la
desresponsabilització i en redueix el vincle i
la capacitat de control i de correcció per part de la ciutadania. Amb
l’actual estructura institucional a la UE i amb el disseny inter-governamental
de la presa de decisions significatives es buida de contingut les institucions
estatals i alhora es converteixin en sordes (volgudament o no) a les reivindicacions
populars. Aquesta desresponsabilització aparent resulta letal per al control
democràtic. És també aquesta incapacitat d’acció política segurament un dels
factors corresponsables amb el fet que a
la majoria de països de la UE s’hi han instal.lat uns debats específics
(aparentment centrals) fortament regressius (cada un amb les seves
característiques i raons). Aquest debat
públic dominant, a més,
dificulta/impossibilita/distreu la necessitat d’articular un demos europeu (un
“nosaltres” popular d’escala continental), situa un nosaltres versus ells de
replegament i col.loca en l’agenda de valors, uns valors contraris a la
solidaritat.
La reorientació
dels interessos i funcionament dels estats també esdevé fortament dificultadora d’una
agenda de progrés. N’anem experimentant un buidament democràtic, en
alguns països accentuat per pròpies especificitats: La priorització de crear
entorns facilitadors a l’acumulació del capital i satisfer les necessitats de
l’oligarquia; el trencament de l’equilibri consensuat fa dècades; i el
decantament cap al “poder” en la tensió entre “poder” i els “contrapoders” tant
institucionals com populars. A més, tot
i que els estats han perfeccionat la repressió de la dissidència sense
necessitat de massa força, segueixen recolzant el seu poder i l’acceptabilitat
de les decisions preses en el consens. Un consens diferent segurament al què
coneixíem de la segona meitat del segle XX, basat en les expectatives i la
satisfacció de les necessitats, i que ara es basa en la por i en la incertesa
respecte el futur i en una necessitat de seguretat.
En el repartiment
de rentes dins els països pesen cada cop més les
empresarials i menys les salarials. Això es veu acompanyat per la Gran
Tendència de fons d’acumulació i concentració del capitalisme patrimonial i
d’increment de les desigualtats descrit per Piketty. Una tendència que només
s'ha vist trencada en el parèntesi 1940-1970. Ara, però, no podem observar cap
dels factors que dels 40 als 70 del segle XX van trencar aquesta tendència
a l’augment de les desigualtats en els països del
nostre entorn: l’augment de la fiscalitat especialment en les rentes altes, la
nacionalització de grans indústries, els nivells d’inflació, la pèrdua de poder
del “mercat” i la limitació de l’auto-regulació d'aquest, i la destrucció
física de capital que les dues guerres i la gran depressió van causar. Aquest augment
de les desigualtats (d’una forma fractal) (deixant ara al marge dels molts efectes negatius coneguts ) té un impacte letal per la cerca de respostes col.lectives: descohessiona el gruix social, atomitza, treu capacitat de poder a la majoria (concentrant el poder en l'oligarquia), divideix i fragmenta
(malgrat il.lusions d’aglutinació abstracta
tipus ” 99 vs 1%” o “80 vs 20%”). Al meu entendre la indignació moral
que causa la falta de perspectives i l’augment de les desigualtats és una força
molt menor a la que opera en sentit contrari de desarticulació,
desorganització, individualització i retirada de recursos materials i
comunitaris. Semblaria que ara mateix és molt més poderosa la força del cinisme
i la desafecció.
El domini neoliberal és aclaparador. L’acumulació i
persistència de la creació d’aquesta hegemonia fa difícil pensar que sigui
“líquidament” reversible. Les liquiditats van venir després. Del
neoliberalisme, se’n critiquen difusament els impactes, però molt
majoritàriament se n’accepta la lògica i els mecanismes. La “societat de mercat” (que parlava
Polanyi i que Rosanvallon i Sandel han tornat a posar sobre la taula) és la penetració del mercat i el poder
econòmic en cada cop més esferes de la vida. Aquesta genera (més enllà de
l’impacte en els espais públic invadits) una densitat d’interaccions i una
teranyina on a major densitat cada cop augmenta més la complexitat del seu
desmuntatge.
A la disminució de la capacitat adquisitiva fruit de
devaluacions internes explícites o implícites hi hem d’afegir la pèrdua de
drets que implica la degradació d’allò garantit pels estats del benestar.
El poder, les forces de la dreta, el capital a la recerca de rendiments
creixents i diversos sectors de negoci (de les àrees que abans quedaven fora de
la societat de mercat i que es consideraven serveis públics) fa temps que estan
trencant el contracte social a través del desmuntatge i desballestament de
l’estat social, democràtic i de dret, incloses les seves parts més populars com
són l’educació i la sanitat. La necessitat de dedicació d’una immensa part del
temps vital i mental a garantir per al nucli més proper unes condicions de vida
digna afegeix dificultat a la cerca de sortides col.lectives.
Proliferen, doncs, la cerca de taules de salvació individuals al llarg del gradient social.
Cerca reforçada en el nostre país també per el desmontatge d'eines d'acció
col.lectiva com és la negociació col.lectiva. El vector individual més poderós és voler
mantenir-se al grup dels que s’han salvat més o menys, i allunyar-se del grup
dels que s’han enfonsat i han quedat pel camí. L’impacte de la
“crisi+austeritat+contrareformes” ha sigut especialment dur en els sectors més
vulnerables/precatitzats/exclosos/enfonsats (inclús si ho mirem amb una mesura
“central” com pot ser les variacions salarials per decils de la devaluació). Això genera voluntat de seguretat en amplis sectors del
què s’anomena confusament “classes mitjanes” (en molts imaginaris enteses com
els decils centrals i superiors d’ingressos). Com en altres períodes de perspectiva de sortida de recessions els que es creuen salvats és possible que adoptin posicionaments
conservadors, de trencament emocional amb els enfonsats i de manteniment de
posició i del sistema. Aquest posicionament bloqueja la recerca de majories
socials i polítiques amb els enfonsats (degudament invisibilitzats). I més en
un perfil de “recuperació” que accentua el gradient social. Una fractura
profunda enfonsats-salvats seria letal per a una sortida justa. Malauradament, la manca d’homogeneïtat, la
manca de consciència de conjunt i la manca d’organitzacions compartides poden
ajudar a solidificar aquesta fractura entre enfonsats i salvats
(entengui’s aquesta distinció enfonsats/salvats com la distinció entre aquells
que han aconseguit surar en la crisi i els que no, no pas en el sentit de Primo
Levi). La por, la incertesa, l’adaptació material i mental a la baixada d’expectatives, l’acceptació
resignada de les noves condicions, la naturalització que comporta que amplis
sectors es socialitzin en aquestes circumstàncies poden fer la resta. Crec que
aquests són els vectors emocionals dominants que expliquen l’atomització i
desorganització. I estan estesos completament,
excepte en espais molt concrets i concentrats, on existeix certa
organització i resistència efectiva, en el nostre cas la marea blanca, la PAH,
i algun sector/empresa molt sindicalitzat, malgrat el trinxament patit.
El procés de les últimes dècades de convergència (que ha
tendit cap a la dreta) programàtica i d’acció institucional dels partits amb
opcions de govern (i dels altres en menor mesura) tradicionalment s’ha explicat
amb allò dels “catch-all parties”. Allò de difuminar perfil ideològic i
proposta per tal d’atrapar a l’electorat “central” (obvio les indocumentades cantarelles de la
fi de les ideologies o de la incorregible voluntat de traïció dels equips
dirigents). Sense negar la pulsió “catch-all”, ni oblidar l’hegemonia
neoliberal ni la desaparició de l’efecte por del “bloc de l’est” als països de
l’oest, tinc la hipòtesi que aquesta
crisi en l’esquerra és en part per la impossibilitat de poder aplicar
propostes pròpies significativament diferents. Els programes dels partits
(més enllà d’inevitables brindis al sol i excessos retòrics) poden ser una bona
manera d’entendre el què intel.ligències col.lectives que defensen interessos
diversos entenen què és possible fer institucionalment en un determinat moment.
El domini neoliberal i la camisa de força han constrenyit enormement el terreny
de joc. El TINA de la Thatcher va camí de convertir-se en desig auto-complert als
nivells estatals (especialment en els deutors). Ara per ara, malauradament, les
alternatives semblen modestament limitades. La situació és tant complicada que
el moment de major debilitat organitzativa de l’esquerra coincideix amb el
moment de més nivells a vèncer. No és que sigui difícil assolir el control de
les institucions, que també. És que hi ha molts nivells a guanyar. Els dos
primers, més coneguts: L’hegemonia (a ser guanyada en cada espai de la societat
civil i de l'estat), la qual està protegida -en cas de ser modificada- per la
cuirassa de la coerció. Però aquest és un conjunt que a la vegada ha guanyat un
nivell de protecció addicional: la camisa de força.
Quan més pitjor, comporta encara més pitjor. L'”a tocar”
s'allunya. A la perspectiva econòmica, social, de dominància de valors i idees,
i de dificultat present d’acció a escala europea hi hem de sumar: les esquerres
estan derrotades i debilitades i en una històrica baixa força organitzativa,un
moment d'estancament i reflux de la capacitat mobilitzadora (a part de la de
resistència), l’absència de cap posició de poder significativa que sembli que
es pugui decantar i la perspectiva que no hi ha cap canvi a la vista. Que això
sigui insuportable no vol dir que no pugui ser. Llistar això no és per redactar
una denúncia més del sistema, sinó per assenyalar les dificultats per a
transformar-lo o superar-lo. I per fer palesa la necessitat d'explicitar
aquestes dificultats. Tinc la impressió que hi ha una profunda incomprensió de perquè
i perquè no (i com, quan i en quines circumstàncies) passen les coses. Allò
del “quan pitjor, millor” no funciona, però no funciona especialment aquí i
ara.
2. Algunes limitacions i insuficiències de les esquerres.
En l'actual conjuntura és lògic que les esquerres es
vegin impulsades a abraçar algunes temptacions i elaborar determinades anàlisis
i propostes. Però segurament són contraproduents.
Malgrat la solidesa i rocositat de la realitat, la
discursivitat es torna líquida i la temptació del presentisme s’hi troba
còmode. Accentuat per la urgència de la necessitat de donar solucions a la
tragèdia. L’instint de pensar que hi ha grans solucions a curt termini i
d’agafar-se a qualsevol cosa que es mogui produeixen tres efectes
indesitjables. En primer lloc un “riscaldamento” organitzatiu i popular. En
segon lloc l’observar/interpretar qualsevol fenomen o esclat de conflicte amb
el -quasi paròdic per repetitiu- “aquest
cop sí” (que la xispa prèn i s'escampa l'impuls de canvi d'algun esclat).
Per molt visibles que siguin algunes protestes, la majoria tenen un caràcter de
resistència i local. S'oblida la manca d’organització/ns que vertebri/n el
conjunt d’àmbits (els cercles tuitaires no valen) i la correlació de forces.
Anem dient que el neoliberalisme ha trinxat la capacitat d’organització popular
i després sembla que no ho tinguem en compte. En tercer lloc l’adopció de
propostes sonorament extremes pressumptament aplicables de forma senzilla, en
un sol cop de diari oficial. Propostes on no està pensada ni la factibilitat ni
els impactes a la pròpia societat del rebot. On ha deixat de pensar-se el
“com”. Segurament degut a l'embruixament i la dolça captura que el pensament
unilateral fa de les propostes polítiques. Un exemple seria el “no paguem”
(en referència a decidir no pagar el deute unilateralment en contraposició a
una reestructuració acordada). En aquest sentit és interessant seguir el debat i la proposta
de Syriza, segurament la força política d’esquerres que per varis
factors hi ha pensat més profundament. Aquests tres aspectes encaixen i es
retro-alimenten a la perfecció amb la predicció (més aviat expressió de
desig) que el “sistema/règim/institucions/estat” està a punt de col.lapsar.
Segurament aquí està l'error analític de fons: confondre “sistemes”
(econòmic,de poder, de partits, institucional, de democràcia
representativa,...) i pensar-se que la visibilització de certes misèries, que
un reajust en el mapa electoral (perfectament reversible) i que els estats deixin de fer algunes
d'aquelles funcions que el legitimaven són les senyals de col.lapse imminent i
substitució. Certament que hi ha una degradació, però res en fa pensar que cap
dels “sistemes” siguin substituïts per quelcom més progressiu.
En la profusió d’idees, les idees-força que a més doten
d’estratègia i sentit són especialment llamineres. Bastir un horitzó
d'il.lusió encara que no es pugui concretar res del com, quan i amb qui.
Una de les paraules de moda en molts àmbits és “procés” i precisament en el què
menys es pensa és en el com, en el mentrestant, en les transicions i
desenvolupaments dels canvis. Ha fet fortuna en aquests últims temps en alguns
sectors de l’esquerra la idea d’un “procés constituent” (em refereixo a la
proposta en el sentit de nou pack constitucional i contracte social, no a
l’organització concreta). Sense horitzó temporal en el curt plaç pot resultar
estimulant i útil vinculat a un procés (necessàriament llarg) d’acumulació de
forces. Però tinc la impressió que per l’ús i abús que se’n fa, per a moltes
persones s’acaba associant a quelcom necessari, possible i desitjable en la
immediatesa. Tot (en especial les circumstàncies que he intentat descriure en
la primera part del text) em fa pensar que si en el nostre entorn properament
s’obrís un procés constituent explícit (n’hi ha un en marxa implícit de
“deconstituent” ) el resultat acabaria sent regressiu comparat amb com
estem ara. Inclosa la constitucionalització d’un marc que afavoreixi el dumping
competitiu aprofitant l’actual desajust entre àrees (mercat-fiscal-monetària-política).
Les experiències de processos constituents amb resultat progressiu s’han
produït amb majories d’esquerres articulades prèviament que l’impulsaven, amb
una forta organització social que l’acompanyava i empenyia, controlant alguns
espais de poder i amb un decantament previ i paral.lel de l’hegemonia en
posicions i sectors claus. Primer s’hauria de tenir la majoria, després ja ho
provaríem. Però vaja, de totes maneres en l’actual context, el procés
constituent veritablement important hauria de ser a escala europea.
Els automatismes voluntaristes en les respostes i
missatges, i el retorn a dinàmiques pre-polítiques per fer comunitat
acostumen a ser una altra de les respostes benintencionades. Algú podria dir
que s’està abusant del voluntarisme per sobre les nostres possibilitats. No tot
és possible. Aquest tipus de lírica certament motiva, però em temo que ha obnubilat
la capacitat de pensar políticament. Generalment va associada a propostes on preocupa poc tant la seva factibilitat com els efectes no desitjats
d’aquestes. La recepta perfecte per a la política líquida, declarativa i de
teatre. Certament tot plegat té un component necessari entussiasmant de curta
volada per intentar vèncer la desesperança, la dispersió, aquell sentit comú del no es pot fer massa res (almenys en aquelles matèries que
afecten centralment les condicions materials de vida) i el previsible
nihilisme. Però les insuficiències i limitacions aconsellarien al meu entendre
no fer-ne un pivot central. Poden contribuir a victòries de resistència, i en
un pla institucional a canviar el mapa electoral, però l’efecte no dura sempre
i s’acaba topant amb les correlacions de força, també des de posicions de
govern, més si no han vingut acompanyades d’alts nivells d’organització.
Aquesta promoció del voluntarisme certament troba bona acollida en l’instint/intuïció que sempre hi ha la possibilitat de trobar alguna sortida ràpida quan la situació és molt fotuda. Encaixa amb aquella sensació que tot plegat és tant fastigós que quelcom ha de canviar/passar, que no pot continuar així. Però el cert, és que ja fa temps que va “continuant” així i cap element em fa pensar que no vagi per llarg. De fet, pensant en l’aposta voluntarista que estem vivint recentment un podria imaginar que en els propers anys ens trobarem una epidèmia de frustració i cinisme. Hi ha un gruix significatiu de persones que a Catalunya la seva experiència inicial de “socialització política” haurà estat a través del 15m o de l’ANC. Dos moviments que no tenen gairebé res en comú, excepte el compartir un “aquí i ara” en les seves propostes (siguin o no de màxims), una apel.lació emotiva al “si es vol, es pot” com a mètode d’èxit, i un ignorar les dificultats com a mètode per superar les barreres. És preocupant pensar on estaran el gruix de persones d’aquests espais després de successius xocs amb la realitat i anar saltant de frustració en frustració.
Aquesta promoció del voluntarisme certament troba bona acollida en l’instint/intuïció que sempre hi ha la possibilitat de trobar alguna sortida ràpida quan la situació és molt fotuda. Encaixa amb aquella sensació que tot plegat és tant fastigós que quelcom ha de canviar/passar, que no pot continuar així. Però el cert, és que ja fa temps que va “continuant” així i cap element em fa pensar que no vagi per llarg. De fet, pensant en l’aposta voluntarista que estem vivint recentment un podria imaginar que en els propers anys ens trobarem una epidèmia de frustració i cinisme. Hi ha un gruix significatiu de persones que a Catalunya la seva experiència inicial de “socialització política” haurà estat a través del 15m o de l’ANC. Dos moviments que no tenen gairebé res en comú, excepte el compartir un “aquí i ara” en les seves propostes (siguin o no de màxims), una apel.lació emotiva al “si es vol, es pot” com a mètode d’èxit, i un ignorar les dificultats com a mètode per superar les barreres. És preocupant pensar on estaran el gruix de persones d’aquests espais després de successius xocs amb la realitat i anar saltant de frustració en frustració.
Quan es percep l’enormitat de la tasca i la dificultat de
virar les tendències, apareixen les temptacions al replegament. El
període en el que estem requereix avançar cap a estructures de governança
democràtica supra-estatals per equalitzar-se a un capitalisme globalitzat d’una
forma irreversible (no veig que aquest tingui cap pulsió de replegament). En el
nostre cas anar cap a una unió política europea democràtica de tall federal. No
s'hi avançarà d’una forma determinista, sinó que requerirà un fort impuls dels
sectors populars (intueixo que els poders se senten especialment còmodes amb
aquest desajust de marcs desesterilitzant de l’acció col.lectiva progressiva).
I malgrat això, sectors de l’esquerra opten per sortides de replegament nacional-estatal (explícitament o a través del què es deriva de la proposta de “sortir de
l’euro” per exemple). És possible que amb una mirada Thompsoniana des del futur (sense condescendència i amb voluntat d’entendre’n les
circumstàncies i aportacions) es puguin interpretar amb serenor aquestes
pulsions; que ben bé es podrien analitzar com d’un tipus de ludites del segle
XXI. Altres replegaments temptadors poden ser el refugi en petites comunitats
aïllades, la creació d’espais d’organització popular inserits al sistema, o
l’impuls de sub-sistemes paral.lels. La discussió sobre si creant societats
paral.leles es pot desbordar la principal o sobre si omplint de bolets la
“societat de mercat” aquesta es transformarà és vella, però malauradament les
limitacions de les cooperatives i d’altres iniciatives ben lloables,
recomanarien no posar exclusius esforços en aquest camí.
Després d'entendre resignadament l'enormitat del repte,
sovint apareix la impotència. La impotència acostuma a despertar la recerca
recomfortant del traïdor/enemic proper. Sense intentar entendre els perquès i
les limitacions. Bé, de fet aquesta recerca del traïdor proper també passa
abans d'haver-hi pensat massa. És evident que algunes coses que han fet algunes
esquerres en alguns països del nostre entorn es podrien haver fet diferent (el
drama és que segurament no tant diferent). Les esquerres troben dificultats
per a tirar endavant propostes que democràticament surtin de la camisa de
força. Això és un fet. Cal analitzar-ho
a fons. No pretenc dir que les esquerres s’hagin comportat igual que les
dretes (només cal veure com estan actualment arrasant amb tot les dretes de
diferents contrades). En aquests temps suposo que la distinció esquerra / dreta
és entre aquells que intenten contenir el tsunami neoliberal i els que
l’impulsen i aprofiten. És tradicional des de l’esquerra alternativa (per molts
motius generalment exclosa dels governs estatals) enllestir l’anàlisi de
qualsevol renúncia i viratge de l'esquerra socialdemòcrata amb l’ “una traïció més de la socialdemocràcia”.
Sense intentar entendre la recurrència d'aquests viratges. El gran canvi de
maig de 2010 i la reforma de l’article 135 a la Constitució espanyola, el
recent viratge d’Hollande, la impossibilitat de legitimar democràticament el
viratge del PASOK,... (aquests són exemples recents i dramàtics, però exemples
de “correccions” de rumb respecte quan s'havien intentat fer les coses
diferentment i amb una orientació progressiva en podem trobar des de ja fa
algunes dècades, i és com si no s'haguessin intentat analitzar profundament).
És evident que van tremolar moltes cames, que es podria haver negociat diferent
i millor i que no sembla que hi hagués una voluntat de confrontació dura. Però
no és menys cert que una alternativa fora d’un acord hagués estat calamitosa i
que la contrapart eren institucions tecnocràtiques (troika,...) sense necessitat de
legitimar-se democràticament que imposaven -a través d’una anàlisi interessadament errònia- una molt regressiva agenda i condicionalitat. S’ha acabat veient que
la "crisi de la prima de risc" depenia d’una decisió
del BCE ( executada i avalada per qui ho havia de fer un cop es va arribar
a un determinat nivell de condicionalitat i contrareformes). Certament es
podien haver intentat legitimar o rebutjar les negociacions i viratges a través
d’eleccions o referèndums (en el segon cas, és interessant recordar com va
“caure” la idea a Grècia). No sembla però que es pogués haver vist pressionada
la negociació per una pressió popular forta en forma de mobilització sostinguda
(per la manca de força mobilitzadora en aquells instants, però tampoc perquè
segurament els primers damnificats per un conflicte dur haguessin estat els
sectors populars).
A escala estatal no sembla que les esquerres en posicions
de govern poguessin haver actuat significativament diferent (excepte alguns
aspectes de fiscalitat, lògicament). En l’àmbit UE segurament amb un canvi
d'aliances podrien haver actuat d’una altra manera i oposar-se a determinades
coses d'una forma més efectiva. Penso que el gran retret que se li pot fer a la
socialdemocràcia tant a nivell estatal com europeu és no haver començat a
efectuar un canvi d’aliances, passar de “grans coalicions” explícites o
implícites a alguns països i a les institucions europees, a intentar fer un
front amb la resta d’esquerres. Per la resta de retrets, tinc massa dubtes.
Sigui com sigui, el què està clar és que el conjunt de els esquerres (amb diferents
graus de responsabilitat) no hem estat capaços de revertir (o hem assistit
passivament sense entendre massa el què estava passant) a la tendència en el
nostre entorn què ha portat a aquest desacoblament d’àrees democràtiques
nacionals i àrees econòmiques i monetàries continentals/globals.
És possible (com a símptoma en alguns països estan
canviant els mapes electorals, però insisteixo, pensar-ho des de la irreversibilitat
és un error) que diverses fragmentacions, reorganitzacions i recomposicions (o
substitucions i recanvis) de les esquerres, puguin donar en el mig plaç un nou
pal de paller de les esquerres i que aquest sigui alternativa de govern. Que
inclús en el seu procés de conformació aquest hagi experimentat el procés de
reconnexió amb moviments socials variats i que a través de dinàmiques
pre-polítiques i comunitàries hagi reimplicat a parts de la ciutadania
atomitzada. Volent-ho fer a través de focalitzar l'accent en les pràctiques
on s'hagi volgut desdibuixar el caràcter polític per viure la il.lusió de
l'unanimisme ciutadà. És una il.lusió adanista. Si aquestes pràctiques
tenen sentit i utilitat, hauran d'acabar adoptant mecanismes d'especialització,
organització, delegació i gestió de la discrepància. Segurament aquests nous
espais per pròpia maduració acabin incorporant força de les pràctiques amb les
que ara marquen distàncies. O acabaran evolucionant cap a ser espais sectorials
d'alguna força o bloc polític: la majoria de trets són cosubstancials a l’acció
d’intermediació, representació i síntesi que en societats complexes ha de fer
una organització que vulgui articular els interessos d’un determinat bloc
polític i social. Però un cop es tingui tot això, si no s’han alterat la
correlació de forces, l’hegemonia, la desorganització popular i sobretot s’hagi
superat el marc de l’estat –nació per poder articular i executar una alternativa de projecte polític per a un
espai democràtic UE, tornarem a topar impotentment amb el mur del desajust, i... “muchos años después” tornarem a sentir que la camisa de força no
deixa espai per a una política democràtica on es puguin desenvolupar
alternatives. Un espècie de cicle de la marmota, etern retorn i repetició de la
història com a farsa tot en un. I al cap d’un nou temps de desafecció i
desconfiança creixent cap a la política, es tornarà a buscar un nou cicle de
reafecció a través de pràctiques pre-polítiques, sense abordar el que
segurament és el principal agent causant de desafecció: la percepció sàviament
estesa en una bona part del sentit comú popular de la inutilitat relativa de
la política estatal front la combinació letal de des/governança actual:
sistemes democràtics a nivell estats-nació; inter-governamentalisme a escala
europea; i llei de la selva i combinació d’institucions no democràtiques i d’altres
intergovernamentals d’àmbit global.
3. Repensar les tasques de les esquerres.
Abordar les urgències i la solidaritat i pensar i
preparar el llarg plaç. Aquest podria ser el resum del “què fer”.
És possible que un dels principals reptes per a
l’esquerra sigui canviar l’escala temporal en què pensa i la
geogràfica en la que actua. Passar del presentisme, de pensar gairebé únicament
en els propers mesos vista i tapar les noves fuites que apareguin, a intentar
fer compatible la resolució de les urgències amb donar un necessari horitzó
temporal llarg a l’esperança. No és qüestió de copiar, però potser un memoràndum
Powell de les esquerres podria ser d’ajut.
Reemprendre organitzacions que vertebrin els interessos
conjunts dels enfonsats i dels salvats. Actualment en l’esquerra social
trobem algunes organitzacions populars fent solidaritat de resistència
entre sectors principalment que no han pogut salvar-se del tsunami. La PAH,
xarxes de solidaritat i ajuda mútua i els bancs d’aliments no institucionals.
Simultàniament, les tradicionals organitzacions populars (bàsicament els
sindicats) es troben que responen bàsicament i com poden a la defensa de drets
dels que “suren” i experimenten enormes dificultats per connectar amb els
sectors més precaritzats o directament exclosos. És un fals debat plantejar-se
quin dels dos tipus s'ha de reforçar. Paral.lelament moviments com el 15m que podien haver
jugat un paper important en la necessària lluita per l’hegemonia de les idees i
pel canvi dels valors dominants, han deixat de jugar cap rol significatiu
víctimes de la seva auto-referencialitat
i auto-imposició de desorganització.
Segurament caldrà pensar en l’impuls d’amplis moviments
per la democràcia, els serveis públics i contra les desigualtats com a
aglutinadors i vertebradors de tots els sectors populars. Hagin surat o no. I
que aquests puguin actuar en la dimensió material i en la dels valors.
La meva impressió és que aquest presentisme fa que
majoritàriament les esquerres ofereixen un discurs/missatge/proposta amb dues
característiques que combinades són letals: una descripció possiblement acurada
de la realitat però descontextualitzada i una proposta dolça, motivant i
voluntarista que transmet facilitat i immediatesa. Directe a donar resposta a
la urgència. En un moment de duresa social extrema, apareix un discurs
massatjadoril, optimista, naïf i sobre-protector per al conjunt de la població
(diferent que el què es percep en els àmbits organitzats, certament). Que reconforta,
però no sé si ajuda.
I si provem de fer-ho al revés, i en comptes d’emplaçaments voluntaristes (les variacions dels “podem, guanyarem, ho volem tot i ara...”) comencem per explicar les dificultats ingents? Amb una discussió seriosa per cada àmbit d'activitat humana. Potser no és tant bonic, però crec que la centralitat del què diuen les esquerres hauria d’incorporar l’explicació de les limitacions i constriccions polítiques que operen en el context, i de les múltiples forces que actuen en contra. Fet que també podria permetre pujar el nivell de debat públic, potser. Només amb una pedagogia extrema de les limitacions en l'acció dels governs dels estats-nació per fer avançar agendes de progrés es podran començar a construir alternatives a escala europea i evitar la temptació del replegament. Passar de la política declarativa de principis a explicar també el “com fer-ho”. A aquestes alçades de la pel.lícula certament les declaracions de principis semblen brindis al sol. Incorporar l’anàlisi i pedagogia de les dificultats pot ajudar a fer entendre la necessitat d’una perspectiva temporal llarga quan es proposa la bateria de solucions alternatives al fangar en el què estem immersos.
I si provem de fer-ho al revés, i en comptes d’emplaçaments voluntaristes (les variacions dels “podem, guanyarem, ho volem tot i ara...”) comencem per explicar les dificultats ingents? Amb una discussió seriosa per cada àmbit d'activitat humana. Potser no és tant bonic, però crec que la centralitat del què diuen les esquerres hauria d’incorporar l’explicació de les limitacions i constriccions polítiques que operen en el context, i de les múltiples forces que actuen en contra. Fet que també podria permetre pujar el nivell de debat públic, potser. Només amb una pedagogia extrema de les limitacions en l'acció dels governs dels estats-nació per fer avançar agendes de progrés es podran començar a construir alternatives a escala europea i evitar la temptació del replegament. Passar de la política declarativa de principis a explicar també el “com fer-ho”. A aquestes alçades de la pel.lícula certament les declaracions de principis semblen brindis al sol. Incorporar l’anàlisi i pedagogia de les dificultats pot ajudar a fer entendre la necessitat d’una perspectiva temporal llarga quan es proposa la bateria de solucions alternatives al fangar en el què estem immersos.
De totes maneres això obre un dubte que no tinc resolt: Com
explicar a alguns sectors actius (acostumats a una discursivitat líquida i
basada en el canvi ràpid) i especialment als sectors que necessiten
urgentment canvis per tal de tenir unes condicions de vida digna, que els
canvis van per molt llarg i que ara
tot just podrem posar alguns pedaços. De fet, crec que seria interessant
esbrinar què (i com) han fet les esquerres en altres contextos de forta regressió,
reflux i recomposició -on no hi havia massa esperança en el curt termini- per
transmetre als sectors més actius i al gruix social la necessitat de mirada
llarga i alhora evitar caure en la desesperança (aquell fi espai entre deixar
d’invocar l’adveniment de futurs instants rupturistes, del gran esdeveniment, i
deixar que el devenir del temps recomposi passivament algunes coses).
La tasca del moment és certament bastir i organitzar les
solidaritats i frenar en tots els fronts (també l'institucional) les polítiques
austeritàries i de contra-reformes. Oblidar qualsevol veleïtat d'ofensiva
frontal. I reemprendre una lluita de posicions. Quan cristal.litzi
l'enormitat de la derrota, certament caldran molts assaigs-errors per anar
trobant les maneres. Sense repescar
a Gramsci no farem res. Estem a dos salts conceptuals que la presa
del poder pugui ser per la via de les “maniobres” frontals. Les societats civils es decanten per
“posicions”. Però és que a més no seria ni de l'àmbit geogràfic que toca. Tot ja
ha de passar pel marc continental. Una anàlisi i una proposta (o un simple
discurs) on no surti la dimensió europea ja no hauria de tenir sentit. Sens
dubte, però, serà un procés de construcció lent: reforçar el treball conjunt de
les esquerres europees (intra-famílies polítiques diverses i entre famílies) amb la perspectiva
d'anar possibilitant un procés constituent amb la corresponent unió política, fiscal i bancària. Pensar en institucions de govern mundials democràtico-federals sí que requereix una escala temporal que ja se
m'escapa. Tot i que per evitar dumpings regionals és lògic assumir que també
caldria recuperar la idea-força del moviment per una altra globalització:
Globalitzem els drets social i laborals, i els democràtics. El pensament seqüencial conduiria a pensar en un abordatge per etapes.
Però si no es comencen a bastir aliances per superar la camisa de força i
avançar cap a un federalisme en primer lloc d’àmbit europeu, l’escenari ben
bé podria ser que en el millor dels casos després de dècades per guanyar
trinxeres i posicions i haver vençut la coerció, trobéssim davant nostre un nou
mur infranquejable, el de la tela de la camisa de força.
A mode de conclusió, no se m'acut millor forma d'acabar
que recuperar les paraules d'Albert
Recio de desig/proposta per a aquest any. Lúcides i valentes
en la vindicació d'una estratègia que vagi cimentant el llarg plaç. Únicament les
complementaria amb la necessitat d'abordar també el canvi d'escala geogràfica i
la necessària pedagogia de les dificultats de l'escenari.
El drama actual es el de la evidencia de lo insoportable
del neoliberalismo, de la imposibilidad de la vuelta al pacto del capitalismo
de pacto social (que al menos propició algo de bienestar) y la incapacidad de
ofrecer respuestas urgentes que cambien la situación y abran la vía a un nuevo
modelo social. A corto plazo, el sufrimiento y la sensación de impotencia son
inevitables. Por esto mi deseo de un año diferente es bastante modesto: que
colectivamente empecemos a trabajar para combinar tres tipos de iniciativas
necesarias: ideas bien articuladas de cambio social (capaces de generar un
discurso que, cuando menos, suscite un cambio de perspectiva en el enfoque de
los problemas, ayude a promover otro tipo de valores y aspiraciones sociales),
políticas de resistencia bien organizadas, que incluyan, cómo no, una mejor
capacidad de organización de las clases subalternas para cortocircuitar las
políticas imperantes e introducir distorsiones en ellas, y un clima de debate,
reflexión y fraternidad entre los distintos sectores capaz de generar una
verdadera respuesta colectiva a lo que constituye una tragedia social. Sin esta
última, las otras dos tareas son misión imposible.
Imatges:
No hay comentarios:
Publicar un comentario