Dotar a l’esperança d’una perspectiva llarga

We shall overcome...some decade.

Uns temps en que serien imprescindibles i urgents canvis dràstics per tal d’assegurar unes condicions materials de vida digna, estable i protegida, i on tot apunta que aquests canvis no són possibles en l’horitzó pròxim. En aquest context és on ens hem de preguntar el vell “Què fer”. El repte no és menor. Cal un canvi en l'escala temporal (abandonar l'immediatisme) i en la geogràfica (passar de l'estat-nació a l'escala europea). A la primera part intentaré descriure perquè algunes barreres i realitats que s’auto-reforcen impedeixen millores i canvis significatius. A la segona, explicar les que entenc que són respostes de reflex automàtic errònies de les esquerres. I a la tercera, algunes idees per a fer compatible els requeriments molt diferents per al curt i el llarg plaç.

1. Entendre bé la realitat, el drama, i els mecanismes que reforcen la perpetuació de les tendències.

Ens trobem ara mateix inserits en dos “grans”: La Gran Recessió i la Gran Divergència. On la combinació de “crisi+austeritat+contrareformes estructurals” ha canviat profundament el panorama. La gran injustícia i perversitat de la situació actual -que hauria de ser la base justificativa per a impulsar una agenda de canvi profund- és precisament el què en dificulta la factibilitat.

Alguns autors ja parlen d’un estancament secular. La projecció optimista pels propers anys és d’un lleuger creixement econòmic, previsiblement ínfim si hi afegim la consideració de la tendència decreixent dels increments de PIB de les últimes dècades en els països del nostre entorn. És un creixement, a més,  que sembla clar que no comportarà una creació significativa d’ocupació. I on més enllà dels riscs coneguts és possible també que entrem en un escenari de deflació. L'absència de perspectiva d'un model productiu i de creixement al radar per al nostre país que no sigui deute/bombolla induït  fa pensar que es mantindran nivells alts d'atur (20-25% d’atur) en alguns col.lectius cronificat,  en que s'aprofundirà la precarització, i en la devaluació interna via salaris com única estratègia governamental a impulsar. La pressió a la baixa que exerceix aquest exèrcit de reserva (d'aturats i sub-ocupats) fa la resta per tal d'anar degradant condicions laborals i salarials i impedir segones oportunitats per als que s’han enfonsat.

Estem atrapats de ja fa temps en la camisa de força (golden straitjacket) del trilema de Rodrik. El desajust entre l’àrea política democràtica i l’àrea econòmica i monetària real. La incapacitat democràtica dels estats per regular i controlar el capitalisme globalitzat (que almenys seria modulable des d’una sobirania popular d’àmbit europeu). L’actual impossibilitat per respondre des d’uns estats-nació fixant a escala continental (sembla impossible a nivell global) uns estàndards socials, fiscals, ambientals i laborals que evitin el dumping. Amb l'afegit d'una eurozona on l'àrea monetària no es correspon amb la política i fiscal i per tant que es pugui minimitzar l’especificitat afegida de la crisi a la zona euro. Si no s’avança cap a una UE/eurozona de tipus federal, els patiments, desajustos i possibilitats de tornar a patir shocks assimètrics tenen assegurada la seva continuïtat i repetició.

El mur del desajust entre els marcs necessaris de lluita i de democràcia i els marcs reals mai havia sigut tant esterilitzant. O Unió política i fiscal europea o barbàrie. O equalització dels marcs i hisenda compartida en l’àrea monetària de l’euro (1 moneda,1 hisenda ) o llei de la selva. Actualment les lluites polítiques són d’àmbit estatal/nacional i formalment les polítiques fiscals i socials també. Però no així la política monetària ni tampoc la presa de decisions en les qüestions centrals. Els estats tenen menys capacitat sobirana (transferida a espais inter-governamentals)  fet que en paral.lel n’augmenta la desresponsabilització i en redueix el vincle i  la capacitat de control i de correcció per part de la ciutadania. Amb l’actual estructura institucional a la UE i amb el disseny inter-governamental de la presa de decisions significatives es buida de contingut les institucions estatals i alhora es converteixin en sordes (volgudament o no) a les reivindicacions populars. Aquesta desresponsabilització aparent resulta letal per al control democràtic. És també aquesta incapacitat d’acció política segurament un dels factors corresponsables  amb el fet que a la majoria de països de la UE s’hi han instal.lat uns debats específics (aparentment centrals) fortament regressius (cada un amb les seves característiques i raons).  Aquest debat públic dominant,  a més, dificulta/impossibilita/distreu la necessitat d’articular un demos europeu (un “nosaltres” popular d’escala continental), situa un nosaltres versus ells de replegament i col.loca en l’agenda de valors, uns valors contraris a la solidaritat.

La reorientació dels interessos i funcionament dels estats també esdevé fortament dificultadora d’una  agenda de progrés. N’anem experimentant un buidament democràtic, en alguns països accentuat per pròpies especificitats: La priorització de crear entorns facilitadors a l’acumulació del capital i satisfer les necessitats de l’oligarquia; el trencament de l’equilibri consensuat fa dècades; i el decantament cap al “poder” en la tensió entre “poder” i els “contrapoders” tant institucionals com populars.  A més, tot i que els estats han perfeccionat la repressió de la dissidència sense necessitat de massa força, segueixen recolzant el seu poder i l’acceptabilitat de les decisions preses en el consens. Un consens diferent segurament al què coneixíem de la segona meitat del segle XX, basat en les expectatives i la satisfacció de les necessitats, i que ara es basa en la por i en la incertesa respecte el futur i en una necessitat de seguretat.

En el repartiment de rentes dins els països pesen cada cop més les empresarials i menys les salarials. Això es veu acompanyat per la Gran Tendència de fons d’acumulació i concentració del capitalisme patrimonial i d’increment de les desigualtats descrit per Piketty. Una tendència que només s'ha vist trencada en el parèntesi 1940-1970. Ara, però, no podem observar cap dels factors que dels 40 als 70  del segle XX van trencar aquesta tendència a l’augment de les desigualtats en els països del nostre entorn: l’augment de la fiscalitat especialment en les rentes altes, la nacionalització de grans indústries, els nivells d’inflació, la pèrdua de poder del “mercat” i la limitació de l’auto-regulació d'aquest, i la destrucció física de capital que les dues guerres i la gran depressió van causar. Aquest augment de les desigualtats (d’una forma fractal) (deixant ara al marge dels molts efectes negatius coneguts ) té un impacte letal per la cerca de respostes col.lectives: descohessiona el gruix social, atomitza, treu capacitat de poder a la majoria (concentrant el poder  en l'oligarquia), divideix i fragmenta (malgrat il.lusions d’aglutinació abstracta  tipus ” 99 vs 1%” o “80 vs 20%”). Al meu entendre la indignació moral que causa la falta de perspectives i l’augment de les desigualtats és una força molt menor a la que opera en sentit contrari de desarticulació, desorganització, individualització i retirada de recursos materials i comunitaris. Semblaria que ara mateix és molt més poderosa la força del cinisme i la desafecció.

El domini neoliberal és aclaparador. L’acumulació i persistència de la creació d’aquesta hegemonia fa difícil pensar que sigui “líquidament” reversible. Les liquiditats van venir després. Del neoliberalisme, se’n critiquen difusament els impactes, però molt majoritàriament se n’accepta la lògica i els mecanismes.  La “societat de mercat” (que parlava Polanyi i que Rosanvallon i Sandel han tornat a posar sobre la taula)  és la penetració del mercat i el poder econòmic en cada cop més esferes de la vida. Aquesta genera (més enllà de l’impacte en els espais públic invadits) una densitat d’interaccions i una teranyina on a major densitat cada cop augmenta més la complexitat del seu desmuntatge.

A la disminució de la capacitat adquisitiva fruit de devaluacions internes explícites o implícites hi hem d’afegir la pèrdua de drets que implica la degradació d’allò garantit pels estats del benestar. El poder, les forces de la dreta, el capital a la recerca de rendiments creixents i diversos sectors de negoci (de les àrees que abans quedaven fora de la societat de mercat i que es consideraven serveis públics) fa temps que estan trencant el contracte social a través del desmuntatge i desballestament de l’estat social, democràtic i de dret, incloses les seves parts més populars com són l’educació i la sanitat. La necessitat de dedicació d’una immensa part del temps vital i mental a garantir per al nucli més proper unes condicions de vida digna afegeix dificultat a la cerca de sortides col.lectives.

Proliferen, doncs, la cerca de taules de salvació  individuals al llarg del gradient social. Cerca reforçada en el nostre país també per el desmontatge d'eines d'acció col.lectiva com és la negociació col.lectiva. El  vector individual més poderós és voler mantenir-se al grup dels que s’han salvat més o menys, i allunyar-se del grup dels que s’han enfonsat i han quedat pel camí. L’impacte de la “crisi+austeritat+contrareformes” ha sigut especialment dur en els sectors més vulnerables/precatitzats/exclosos/enfonsats (inclús si ho mirem amb una mesura “central” com pot ser les variacions salarials per decils de la devaluació). Això genera voluntat de seguretat en amplis sectors del què s’anomena confusament “classes mitjanes” (en molts imaginaris enteses com els decils centrals i superiors d’ingressos). Com en altres períodes de perspectiva de sortida de recessions els que es creuen salvats és possible que adoptin posicionaments conservadors, de trencament emocional amb els enfonsats i de manteniment de posició i del sistema. Aquest posicionament bloqueja la recerca de majories socials i polítiques amb els enfonsats (degudament invisibilitzats). I més en un perfil de “recuperació” que accentua el gradient social. Una fractura profunda enfonsats-salvats seria letal per a una sortida justa.  Malauradament, la manca d’homogeneïtat, la manca de consciència de conjunt i la manca d’organitzacions compartides poden ajudar a solidificar aquesta fractura entre enfonsats i salvats (entengui’s aquesta distinció enfonsats/salvats com la distinció entre aquells que han aconseguit surar en la crisi i els que no, no pas en el sentit de Primo Levi). La por, la incertesa, l’adaptació material i mental  a la baixada d’expectatives, l’acceptació resignada de les noves condicions, la naturalització que comporta que amplis sectors es socialitzin en aquestes circumstàncies poden fer la resta. Crec que aquests són els vectors emocionals dominants que expliquen l’atomització i desorganització. I estan estesos completament,  excepte en espais molt concrets i concentrats, on existeix certa organització i resistència efectiva, en el nostre cas la marea blanca, la PAH, i algun sector/empresa molt sindicalitzat, malgrat el trinxament patit. 

El procés de les últimes dècades de convergència (que ha tendit cap a la dreta) programàtica i d’acció institucional dels partits amb opcions de govern (i dels altres en menor mesura) tradicionalment s’ha explicat amb allò dels “catch-all parties”. Allò de difuminar perfil ideològic i proposta per tal d’atrapar a l’electorat “central”  (obvio les indocumentades cantarelles de la fi de les ideologies o de la incorregible voluntat de traïció dels equips dirigents). Sense negar la pulsió “catch-all”, ni oblidar l’hegemonia neoliberal ni la desaparició de l’efecte por del “bloc de l’est” als països de l’oest,  tinc la hipòtesi que aquesta crisi en l’esquerra és en part per la impossibilitat de poder aplicar propostes pròpies significativament diferents. Els programes dels partits (més enllà d’inevitables brindis al sol i excessos retòrics) poden ser una bona manera d’entendre el què intel.ligències col.lectives que defensen interessos diversos entenen què és possible fer institucionalment en un determinat moment. El domini neoliberal i la camisa de força han constrenyit enormement el terreny de joc. El TINA de la Thatcher va camí de convertir-se en desig auto-complert als nivells estatals (especialment en els deutors). Ara per ara, malauradament, les alternatives semblen modestament limitades. La situació és tant complicada que el moment de major debilitat organitzativa de l’esquerra coincideix amb el moment de més nivells a vèncer. No és que sigui difícil assolir el control de les institucions, que també. És que hi ha molts nivells a guanyar. Els dos primers, més coneguts: L’hegemonia (a ser guanyada en cada espai de la societat civil i de l'estat), la qual està protegida -en cas de ser modificada- per la cuirassa de la coerció. Però aquest és un conjunt que a la vegada ha guanyat un nivell de protecció addicional: la camisa de força.

Quan més pitjor, comporta encara més pitjor. L'”a tocar” s'allunya. A la perspectiva econòmica, social, de dominància de valors i idees, i de dificultat present d’acció a escala europea hi hem de sumar: les esquerres estan derrotades i debilitades i en una històrica baixa força organitzativa,un moment d'estancament i reflux de la capacitat mobilitzadora (a part de la de resistència), l’absència de cap posició de poder significativa que sembli que es pugui decantar i la perspectiva que no hi ha cap canvi a la vista. Que això sigui insuportable no vol dir que no pugui ser. Llistar això no és per redactar una denúncia més del sistema, sinó per assenyalar les dificultats per a transformar-lo o superar-lo. I per fer palesa la necessitat d'explicitar aquestes dificultats. Tinc la impressió que hi ha una profunda incomprensió de perquè i perquè no (i com, quan i en quines circumstàncies) passen les coses. Allò del “quan pitjor, millor” no funciona, però no funciona especialment aquí i ara.

2. Algunes limitacions i insuficiències de les esquerres.

En l'actual conjuntura és lògic que les esquerres es vegin impulsades a abraçar algunes temptacions i elaborar determinades anàlisis i propostes. Però segurament són contraproduents.

Malgrat la solidesa i rocositat de la realitat, la discursivitat es torna líquida i la temptació del presentisme s’hi troba còmode. Accentuat per la urgència de la necessitat de donar solucions a la tragèdia. L’instint de pensar que hi ha grans solucions a curt termini i d’agafar-se a qualsevol cosa que es mogui produeixen tres efectes indesitjables. En primer lloc un “riscaldamento” organitzatiu i popular. En segon lloc l’observar/interpretar qualsevol fenomen o esclat de conflicte amb el -quasi paròdic per repetitiu- “aquest cop sí” (que la xispa prèn i s'escampa l'impuls de canvi d'algun esclat). Per molt visibles que siguin algunes protestes, la majoria tenen un caràcter de resistència i local. S'oblida la manca d’organització/ns que vertebri/n el conjunt d’àmbits (els cercles tuitaires no valen) i la correlació de forces. Anem dient que el neoliberalisme ha trinxat la capacitat d’organització popular i després sembla que no ho tinguem en compte. En tercer lloc l’adopció de propostes sonorament extremes pressumptament aplicables de forma senzilla, en un sol cop de diari oficial. Propostes on no està pensada ni la factibilitat ni els impactes a la pròpia societat del rebot. On ha deixat de pensar-se el “com”. Segurament degut a l'embruixament i la dolça captura que el pensament unilateral fa de les propostes polítiques. Un exemple seria el “no paguem” (en referència a decidir no pagar el deute unilateralment en contraposició a una reestructuració acordada). En aquest sentit és interessant seguir el debat i la proposta de Syriza, segurament la força política d’esquerres que per varis factors hi ha pensat més profundament. Aquests tres aspectes encaixen i es retro-alimenten a la perfecció amb la predicció (més aviat expressió de desig) que el “sistema/règim/institucions/estat” està a punt de col.lapsar. Segurament aquí està l'error analític de fons: confondre “sistemes” (econòmic,de poder, de partits, institucional, de democràcia representativa,...) i pensar-se que la visibilització de certes misèries, que un reajust  en el mapa  electoral (perfectament reversible)  i que els estats deixin de fer algunes d'aquelles funcions que el legitimaven són les senyals de col.lapse imminent i substitució. Certament que hi ha una degradació, però res en fa pensar que cap dels “sistemes” siguin substituïts per quelcom més progressiu.

En la profusió d’idees, les idees-força que a més doten d’estratègia i sentit són especialment llamineres. Bastir un horitzó d'il.lusió encara que no es pugui concretar res del com, quan i amb qui. Una de les paraules de moda en molts àmbits és “procés” i precisament en el què menys es pensa és en el com, en el mentrestant, en les transicions i desenvolupaments dels canvis. Ha fet fortuna en aquests últims temps en alguns sectors de l’esquerra la idea d’un “procés constituent” (em refereixo a la proposta en el sentit de nou pack constitucional i contracte social, no a l’organització concreta). Sense horitzó temporal en el curt plaç pot resultar estimulant i útil vinculat a un procés (necessàriament llarg) d’acumulació de forces. Però tinc la impressió que per l’ús i abús que se’n fa, per a moltes persones s’acaba associant a quelcom necessari, possible i desitjable en la immediatesa. Tot (en especial les circumstàncies que he intentat descriure en la primera part del text) em fa pensar que si en el nostre entorn properament s’obrís un procés constituent explícit (n’hi ha un en marxa implícit de “deconstituent” ) el resultat acabaria sent regressiu comparat amb com estem ara. Inclosa la constitucionalització d’un marc que afavoreixi el dumping competitiu aprofitant l’actual desajust entre àrees (mercat-fiscal-monetària-política). Les experiències de processos constituents amb resultat progressiu s’han produït amb majories d’esquerres articulades prèviament que l’impulsaven, amb una forta organització social que l’acompanyava i empenyia, controlant alguns espais de poder i amb un decantament previ i paral.lel de l’hegemonia en posicions i sectors claus. Primer s’hauria de tenir la majoria, després ja ho provaríem. Però vaja, de totes maneres en l’actual context, el procés constituent veritablement important hauria de ser a escala europea.

Els automatismes voluntaristes en les respostes i missatges, i el retorn a dinàmiques pre-polítiques per fer comunitat acostumen a ser una altra de les respostes benintencionades. Algú podria dir que s’està abusant del voluntarisme per sobre les nostres possibilitats. No tot és possible. Aquest tipus de lírica certament motiva, però em temo que ha obnubilat la capacitat de pensar políticament. Generalment va associada a propostes on preocupa poc tant la seva factibilitat com els efectes no desitjats d’aquestes. La recepta perfecte per a la política líquida, declarativa i de teatre. Certament tot plegat té un component necessari entussiasmant de curta volada per intentar vèncer la desesperança, la dispersió, aquell sentit comú del no es pot fer massa  res  (almenys en aquelles matèries que afecten centralment les condicions materials de vida) i el previsible nihilisme. Però les insuficiències i limitacions aconsellarien al meu entendre no fer-ne un pivot central. Poden contribuir a victòries de resistència, i en un pla institucional a canviar el mapa electoral, però l’efecte no dura sempre i s’acaba topant amb les correlacions de força, també des de posicions de govern, més si no han vingut acompanyades d’alts nivells d’organització.


Aquesta promoció del voluntarisme certament troba bona acollida en l’instint/intuïció que sempre hi ha la possibilitat de trobar alguna sortida ràpida quan la situació és molt fotuda. Encaixa amb aquella sensació que tot plegat és tant fastigós que quelcom ha de canviar/passar, que no pot continuar així. Però el cert, és que ja fa temps que va “continuant” així i cap element em fa pensar que no vagi per llarg. De fet, pensant en l’aposta voluntarista que estem vivint recentment un podria imaginar que en els propers anys ens trobarem una epidèmia de frustració i cinisme. Hi ha un gruix significatiu de persones que a Catalunya la seva experiència inicial de “socialització  política” haurà estat a través del 15m o de l’ANC. Dos moviments que no tenen gairebé res en comú, excepte el compartir un “aquí i ara” en les seves propostes (siguin o no de màxims), una apel.lació emotiva al “si es vol, es pot” com a mètode d’èxit, i un ignorar les dificultats com a mètode per superar les barreres. És preocupant pensar on estaran el gruix de persones d’aquests espais després de successius xocs amb la realitat i anar saltant de frustració en frustració.

Quan es percep l’enormitat de la tasca i la dificultat de virar les tendències, apareixen les temptacions al replegament. El període en el que estem requereix avançar cap a estructures de governança democràtica supra-estatals per equalitzar-se a un capitalisme globalitzat d’una forma irreversible (no veig que aquest tingui cap pulsió de replegament). En el nostre cas anar cap a una unió política europea democràtica de tall federal. No s'hi avançarà d’una forma determinista, sinó que requerirà un fort impuls dels sectors populars (intueixo que els poders se senten especialment còmodes amb aquest desajust de marcs desesterilitzant de l’acció col.lectiva progressiva). I malgrat això, sectors de l’esquerra opten per sortides de replegament nacional-estatal (explícitament o a través del què es deriva de la proposta de “sortir de l’euro” per exemple). És possible que amb una mirada Thompsoniana des del futur (sense condescendència i amb voluntat d’entendre’n les circumstàncies i aportacions) es puguin interpretar amb serenor aquestes pulsions; que ben bé es podrien analitzar com d’un tipus de ludites del segle XXI. Altres replegaments temptadors poden ser el refugi en petites comunitats aïllades, la creació d’espais d’organització popular inserits al sistema, o l’impuls de sub-sistemes paral.lels. La discussió sobre si creant societats paral.leles es pot desbordar la principal o sobre si omplint de bolets la “societat de mercat” aquesta es transformarà és vella, però malauradament les limitacions de les cooperatives i d’altres iniciatives ben lloables, recomanarien no posar exclusius esforços en aquest camí.

Després d'entendre resignadament l'enormitat del repte, sovint apareix la impotència. La impotència acostuma a despertar la recerca recomfortant del traïdor/enemic proper. Sense intentar entendre els perquès i les limitacions. Bé, de fet aquesta recerca del traïdor proper també passa abans d'haver-hi pensat massa. És evident que algunes coses que han fet algunes esquerres en alguns països del nostre entorn es podrien haver fet diferent (el drama és que segurament no tant diferent). Les esquerres troben dificultats per a tirar endavant propostes que democràticament surtin de la camisa de força. Això  és un fet. Cal analitzar-ho a fons. No pretenc dir que les esquerres s’hagin comportat igual que les dretes (només cal veure com estan actualment arrasant amb tot les dretes de diferents contrades). En aquests temps suposo que la distinció esquerra / dreta és entre aquells que intenten contenir el tsunami neoliberal i els que l’impulsen i aprofiten. És tradicional des de l’esquerra alternativa (per molts motius generalment exclosa dels governs estatals) enllestir l’anàlisi de qualsevol renúncia i viratge de l'esquerra socialdemòcrata amb l’ “una traïció més de la socialdemocràcia”. Sense intentar entendre la recurrència d'aquests viratges. El gran canvi de maig de 2010 i la reforma de l’article 135 a la Constitució espanyola, el recent viratge d’Hollande, la impossibilitat de legitimar democràticament el viratge del PASOK,... (aquests són exemples recents i dramàtics, però exemples de “correccions” de rumb respecte quan s'havien intentat fer les coses diferentment i amb una orientació progressiva en podem trobar des de ja fa algunes dècades, i és com si no s'haguessin intentat analitzar profundament). És evident que van tremolar moltes cames, que es podria haver negociat diferent i millor i que no sembla que hi hagués una voluntat de confrontació dura. Però no és menys cert que una alternativa fora d’un acord hagués estat calamitosa i que la contrapart eren institucions tecnocràtiques (troika,...) sense necessitat de legitimar-se democràticament que imposaven -a través d’una anàlisi interessadament errònia- una molt regressiva agenda i condicionalitat. S’ha acabat veient que la "crisi de la prima de risc" depenia d’una decisió del BCE ( executada i avalada per qui ho havia de fer un cop es va arribar a un determinat nivell de condicionalitat i contrareformes). Certament es podien haver intentat legitimar o rebutjar les negociacions i viratges a través d’eleccions o referèndums (en el segon cas, és interessant recordar com va “caure” la idea a Grècia). No sembla però que es pogués haver vist pressionada la negociació per una pressió popular forta en forma de mobilització sostinguda (per la manca de força mobilitzadora en aquells instants, però tampoc perquè segurament els primers damnificats per un conflicte dur haguessin estat els sectors populars).

A escala estatal no sembla que les esquerres en posicions de govern poguessin haver actuat significativament diferent (excepte alguns aspectes de fiscalitat, lògicament). En l’àmbit UE segurament amb un canvi d'aliances podrien haver actuat d’una altra manera i oposar-se a determinades coses d'una forma més efectiva. Penso que el gran retret que se li pot fer a la socialdemocràcia tant a nivell estatal com europeu és no haver començat a efectuar un canvi d’aliances, passar de “grans coalicions” explícites o implícites a alguns països i a les institucions europees, a intentar fer un front amb la resta d’esquerres. Per la resta de retrets, tinc massa dubtes. Sigui com sigui, el què està clar és que el conjunt de els esquerres (amb diferents graus de responsabilitat) no hem estat capaços de revertir (o hem assistit passivament sense entendre massa el què estava passant) a la tendència en el nostre entorn què ha portat a aquest desacoblament d’àrees democràtiques nacionals i àrees econòmiques i monetàries continentals/globals.

És possible (com a símptoma en alguns països estan canviant els mapes electorals, però insisteixo, pensar-ho des de la irreversibilitat és un error) que diverses fragmentacions, reorganitzacions i recomposicions (o substitucions i recanvis) de les esquerres, puguin donar en el mig plaç un nou pal de paller de les esquerres i que aquest sigui alternativa de govern. Que inclús en el seu procés de conformació aquest hagi experimentat el procés de reconnexió amb moviments socials variats i que a través de dinàmiques pre-polítiques i comunitàries hagi reimplicat a parts de la ciutadania atomitzada. Volent-ho fer a través de focalitzar l'accent en les pràctiques on s'hagi volgut desdibuixar el caràcter polític per viure la il.lusió de l'unanimisme ciutadà. És una il.lusió adanista. Si aquestes pràctiques tenen sentit i utilitat, hauran d'acabar adoptant mecanismes d'especialització, organització, delegació i gestió de la discrepància. Segurament aquests nous espais per pròpia maduració acabin incorporant força de les pràctiques amb les que ara marquen distàncies. O acabaran evolucionant cap a ser espais sectorials d'alguna força o bloc polític: la majoria de trets són cosubstancials a l’acció d’intermediació, representació i síntesi que en societats complexes ha de fer una organització que vulgui articular els interessos d’un determinat bloc polític i social. Però un cop es tingui tot això, si no s’han alterat la correlació de forces, l’hegemonia, la desorganització popular i sobretot s’hagi superat el marc de l’estat –nació per poder articular i executar  una alternativa de projecte polític per a un espai democràtic UE, tornarem a topar impotentment amb el mur del desajust, i... “muchos años después” tornarem a sentir que la camisa de força no deixa espai per a una política democràtica on es puguin desenvolupar alternatives. Un espècie de cicle de la marmota, etern retorn i repetició de la història com a farsa tot en un. I al cap d’un nou temps de desafecció i desconfiança creixent cap a la política, es tornarà a buscar un nou cicle de reafecció a través de pràctiques pre-polítiques, sense abordar el que segurament és el principal agent causant de desafecció: la percepció sàviament estesa en una bona part del sentit comú popular de la inutilitat relativa de la política estatal front la combinació letal de des/governança actual: sistemes democràtics a nivell estats-nació; inter-governamentalisme a escala europea; i llei de la selva i combinació d’institucions no democràtiques i d’altres intergovernamentals d’àmbit global.

 3. Repensar les tasques de les esquerres.

Abordar les urgències i la solidaritat i pensar i preparar el llarg plaç. Aquest podria ser el resum del “què fer”.

És possible que un dels principals reptes per a l’esquerra sigui canviar l’escala temporal en què pensa i la geogràfica en la que actua. Passar del presentisme, de pensar gairebé únicament en els propers mesos vista i tapar les noves fuites que apareguin, a intentar fer compatible la resolució de les urgències amb donar un necessari horitzó temporal llarg a l’esperança. No és qüestió de copiar, però potser un memoràndum Powell de les esquerres podria ser d’ajut.

Reemprendre organitzacions que vertebrin els interessos conjunts  dels enfonsats i dels salvats. Actualment en l’esquerra social  trobem algunes organitzacions populars fent solidaritat de resistència entre sectors principalment que no han pogut salvar-se del tsunami. La PAH, xarxes de solidaritat i ajuda mútua i els bancs d’aliments no institucionals. Simultàniament, les tradicionals organitzacions populars (bàsicament els sindicats) es troben que responen bàsicament i com poden a la defensa de drets dels que “suren” i experimenten enormes dificultats per connectar amb els sectors més precaritzats o directament exclosos. És un fals debat plantejar-se quin dels dos tipus s'ha de reforçar. Paral.lelament moviments com el 15m que podien haver jugat un paper important en la necessària lluita per l’hegemonia de les idees i pel canvi dels valors dominants, han deixat de jugar cap rol significatiu víctimes de la seva auto-referencialitat i auto-imposició de desorganització.

Segurament caldrà pensar en l’impuls d’amplis moviments per la democràcia, els serveis públics i contra les desigualtats com a aglutinadors i vertebradors de tots els sectors populars. Hagin surat o no. I que aquests puguin actuar en la dimensió material i en la dels valors.

La meva impressió és que aquest presentisme fa que majoritàriament les esquerres ofereixen un discurs/missatge/proposta amb dues característiques que combinades són letals: una descripció possiblement acurada de la realitat però descontextualitzada i una proposta dolça, motivant i voluntarista que transmet facilitat i immediatesa. Directe a donar resposta a la urgència. En un moment de duresa social extrema, apareix un discurs massatjadoril, optimista, naïf i sobre-protector per al conjunt de la població (diferent que el què es percep en els àmbits organitzats, certament). Que reconforta, però no sé si ajuda.


I si provem de fer-ho al revés, i en comptes d’emplaçaments voluntaristes (les variacions dels “podem, guanyarem, ho volem tot i ara...”) comencem per explicar les dificultats ingents? Amb una discussió seriosa per cada àmbit d'activitat humana. Potser no és tant bonic, però crec que la centralitat del què diuen les esquerres hauria d’incorporar l’explicació de les limitacions i constriccions polítiques que operen en el context, i de les múltiples forces que actuen en contra. Fet que també podria permetre pujar el nivell de debat públic, potser. Només amb una pedagogia extrema de les limitacions en l'acció dels governs dels estats-nació per fer avançar agendes de progrés es podran començar a construir alternatives a escala europea i evitar la temptació del replegament. Passar de la política declarativa de principis a explicar també el “com fer-ho”. A aquestes alçades de la pel.lícula certament les declaracions de principis semblen brindis al sol. Incorporar l’anàlisi i pedagogia de les dificultats pot ajudar a fer entendre la necessitat d’una perspectiva temporal llarga quan es proposa la bateria de solucions alternatives al fangar en el què estem immersos.

De totes maneres això obre un dubte que no tinc resolt: Com explicar a alguns sectors actius (acostumats a una discursivitat líquida i basada en el canvi ràpid) i especialment als sectors que necessiten urgentment canvis per tal de tenir unes condicions de vida digna, que els canvis van per molt llarg i que ara tot just podrem posar alguns pedaços. De fet, crec que seria interessant esbrinar què (i com) han fet les esquerres en altres contextos de forta regressió, reflux i recomposició -on no hi havia massa esperança en el curt termini- per transmetre als sectors més actius i al gruix social la necessitat de mirada llarga i alhora evitar caure en la desesperança (aquell fi espai entre deixar d’invocar l’adveniment de futurs instants rupturistes, del gran esdeveniment, i deixar que el devenir del temps recomposi passivament algunes coses).

La tasca del moment és certament bastir i organitzar les solidaritats i frenar en tots els fronts (també l'institucional) les polítiques austeritàries i de contra-reformes. Oblidar qualsevol veleïtat d'ofensiva frontal. I reemprendre una lluita de posicions. Quan cristal.litzi l'enormitat de la derrota, certament caldran molts assaigs-errors per anar trobant les maneres. Sense repescar a Gramsci no farem res. Estem a dos salts conceptuals que la presa del poder pugui ser per la via de les “maniobres” frontals.  Les societats civils es decanten per “posicions”. Però és que a més no seria ni de l'àmbit geogràfic que toca. Tot ja ha de passar pel marc continental. Una anàlisi i una proposta (o un simple discurs) on no surti la dimensió europea ja no hauria de tenir sentit. Sens dubte, però, serà un procés de construcció lent: reforçar el treball conjunt de les esquerres europees (intra-famílies polítiques diverses i entre famílies) amb la perspectiva d'anar possibilitant un procés constituent amb la corresponent unió política, fiscal i bancària. Pensar en institucions de govern mundials democràtico-federals  sí que requereix una escala temporal que ja se m'escapa. Tot i que per evitar dumpings regionals és lògic assumir que també caldria recuperar la idea-força del moviment per una altra globalització: Globalitzem els drets social i laborals, i els democràtics. El pensament seqüencial conduiria a pensar en un abordatge per etapes. Però si no es comencen a bastir aliances per superar la camisa de força i avançar cap a un federalisme en primer lloc d’àmbit europeu, l’escenari ben bé podria ser que en el millor dels casos després de dècades per guanyar trinxeres i posicions i haver vençut la coerció, trobéssim davant nostre un nou mur infranquejable, el de la tela de la camisa de força.

A mode de conclusió, no se m'acut millor forma d'acabar que recuperar les paraules d'Albert Recio de desig/proposta per a aquest any. Lúcides i valentes en la vindicació d'una estratègia que vagi cimentant el llarg plaç. Únicament les complementaria amb la necessitat d'abordar també el canvi d'escala geogràfica i la necessària pedagogia de les dificultats de l'escenari.

El drama actual es el de la evidencia de lo insoportable del neoliberalismo, de la imposibilidad de la vuelta al pacto del capitalismo de pacto social (que al menos propició algo de bienestar) y la incapacidad de ofrecer respuestas urgentes que cambien la situación y abran la vía a un nuevo modelo social. A corto plazo, el sufrimiento y la sensación de impotencia son inevitables. Por esto mi deseo de un año diferente es bastante modesto: que colectivamente empecemos a trabajar para combinar tres tipos de iniciativas necesarias: ideas bien articuladas de cambio social (capaces de generar un discurso que, cuando menos, suscite un cambio de perspectiva en el enfoque de los problemas, ayude a promover otro tipo de valores y aspiraciones sociales), políticas de resistencia bien organizadas, que incluyan, cómo no, una mejor capacidad de organización de las clases subalternas para cortocircuitar las políticas imperantes e introducir distorsiones en ellas, y un clima de debate, reflexión y fraternidad entre los distintos sectores capaz de generar una verdadera respuesta colectiva a lo que constituye una tragedia social. Sin esta última, las otras dos tareas son misión imposible.

Imatges:

http://france.jeditoo.com/MidiPyr/toulouse/Toulouse-capitole.htm

http://una-isla-en-la-luna.blogspot.com.es/2012/03/edward-hopper-1882-1967.html

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/en/4/47/Office_in_a_small_city_hopper_1953.jpg

10 peticions a les esquerres europees

Reflexió publicada el 18 octubre 2013 a societat.cat :

http://www.societat.cat/2013/10/18/10-peticions-a-les-esquerres-europees/

Epílogo: la aparición en el debate sobre la independencia de la salida de la UE y la UEM. Duelo y negación.

Escribí esta columna anterior (un poco larga, disculpas) durante la primera mitad de septiembre (aquí en catalán) con la mezcla de sorpresa y preocupación por la ausencia del factor “UExit” en la centralidad del debate (había intentado también expresarla en el primer artículo). Hasta entonces, a pesar que distintas voces (aquí un ejemplo, pero hay muchísimos) ya habían alertado que la independencia de Catalunya implicaba la salida de la Unión Europea (y sus espacios derivados como es la UEM) y que se requeriría unanimidad de los Estados Miembro para su “re-entrada”, la cuestión no había permeabilizado en el debate, siendo tan relevante en un debate sobre soberanías. Filias y fobias al margen, han tenido que aparecer voces muy cualificadas de las instituciones europeas ( El vicepresidente de la Comisión Europea, la portavoz de la Comisión Europea , el portavoz del Parlamento Europeo o el ex juriconsulto del Consejo Europeo) para hacerlo aflorar. Y aún así, guste o no, hay quién se resiste a asumir la realidad del derecho internacional y comunitario (y cómo funcionan la política y las relaciones internacionales, dicho sea de paso).  Voces próximas igualmente cualificadas han seguido insistiendo en la cuestión, como Muns o Granell, e incluso opiniones en el mismo sentido pueden leerse tirando de hemeroteca de los más altos responsables de CiU. Cuesta entender el empeño de muchas personas en no asumir que el independentismo también tiene problemas, así como los mecanismos mentales para negarlos. Podemos discutir si la UExit es un problema o El problema, si los costes son asumibles o no en función de lo que se esté dispuesto a sacrificar, pero no puede minusvalorarse el hecho. Lo que sí es evidente es que la argumentación que la independencia es para vivir mejor se desmorona. La discusión pasa a ser cuánto peor van a ser las condiciones de vida de la sociedad. La perspectiva de salir de la UE ciertamente da miedo, pero eso no le quita un ápice de realidad (un apunte: para impulsar un proyecto alternativo, el camino no es señalar simplemente los errores de otro, aunque tenerlos presente parece relevante en este caso).  

Resulta curioso después de tanto hablar de soberanías que algunos no hubieran pensado en Europa. Que nadie se enfade, pero no se pueden mezclar deseos y realidades. Honestamente, y desde el mayor respeto (ya que tiendo a pensar que son los cuadros políticos y sociales dirigentes del proceso quienes les habían silenciado la cuestión), vistas en conjunto, la amalgama de reacciones del independentismo ilusionado se asemejan mucho  al patrón de las 5 fases del duelo, a veces de forma desordenada: Negación, Ira, Negociación, Depresión y finalmente Aceptación (espero que se llegue a la aceptación, si no se hace muy difícil reflexionar e intervenir sobre la realidad). Y ahora mismo, con mucha gente dentro de la fase de negación, tristemente aparecen demasiadas similitudes con las fases/estrategias del negacionismo del cambio climático: Negación que el problema exista, Negación de ser la causa (como hecho, no en ningún sentido de "culpa"), Negación del consenso sobre el tema (recurriendo a la difusión de informes –generalmente poco rigurosos- paralelos para parecer que es un tema en disputa), y finalmente Negación que sea un problema (con dos variantes: sosteniendo que acabaría siendo una suerte, delirante en el caso catastrófico de la salida/expulsión UEM/Euro o pensando que se podría renegociar la entrada desde una posición de fuerza). Es posible que las analogías sean desafortunadas, disculpas otra vez, pero no lo sé explicar mejor. Ciertamente todo es negociable políticamente (tanto pre- como post-), pero hay que entender el terreno de negociación, los cambios que se producen, las debilidades adquiridas, los incentivos y asumir cuándo uno es la parte frágil. No hacerlo resulta grotesco, ridículo e irresponsable. Si el caso es que determinadas llamaradas forman parte del faroleo negociador hay que tener cuidado ya que éstas tienen un impacto en la gente que las compra, de manera que aumenta el riesgo de pasarse de frenada.

4 reflexions i 1 proposta (modesta) per al “Procés” a Catalunya

Recapitulant...

Fa unes setmanes vaig escriure un article reflexionant sobre el “procés” polític que es viu a Catalunya. Una situació de conflicte polític (i de vivència social del mateix), d’àmplia insatisfacció amb l’actual articulació i de desplaçament de la societat catalana en l’eix nacional. Situació que  ha canviat substancialment en els últims temps, que és fruit de molts determinants, que requereix ser abordada i on ara mateix el marc de discussió gira al voltant de la independència. Així que hi volia reflexionar críticament i constructiva. Sense que ningú perdi de vista que l’adversari en l’eix nacional és la pulsió centralista. Resumint molt, situava cinc idees per les quals no crec que la proposta independentista –dominant en l’escena- fos desitjable: a) la societat catalana –malgrat alguns canvis- segueix sent extremadament i tossudament complexa, plural i molt majoritàriament dual en les seves identificacions, vincles emocionals, identitats nacionals subjectives i en els seus sentiments de pertinença Catalunya-Espanya (el viratge s’ha produït més en les propostes polítiques a les que es dóna suport que no pas en les identitats subjectives); b)  les sobiranies que tradicionalment s’han reclamat per a si els estats-nació són les que haurien de ser transferides cap a instàncies democràtiques europees; c) la independència  paradoxalment faria “dependre” de l’estat espanyol la re-entrada a la UE (com algú va dir poèticament: “o DUI o UE, però les dues coses no poden ser” ) i la participació de/en institucions clau com l’Eurogrup o el BCE (àmbits on està el més proper a la sobirania real que podem tocar quedaria en massa limbs); d) els costos de transició i les dificultats polítiques s’intueixen immenses –i més en un context de crisi com l’actual - (el debat no és sobre la viabilitat futura, sinó sobre la duríssima travessia del desert)  i e) l’hegemonia  –al meu entendre no modificable en el curt-mig plaç sense que deixi de ser mainstream- del procés és profundament conservadora. I les raons i arguments diferencials de l’independentisme majoritari respecte altres opcions que plantegen una alternativa a l’actual articulació entre Catalunya i Espanya  es basen en el fiscal-sobiranisme, cert supremacisme i una voluntat/instint latent de replegament nacional. Trets que entenc com el fet diferencial de l’independentisme dominant (certament hi ha un independentisme no dominant que planteja unes raons de progrés), ja que les raons genèriques o difuses d’insatisfacció amb la situació actual i la voluntat de superar-la són àmpliament compartides.

Finalment plantejava tres requisits/condicions per a una proposta superadora de la situació actual: Donar resposta a la insatisfacció amb l’actual status, preservar la unitat civil del poble i ser acordada amb l’Estat.

Tot això no pretenia caure en l’anti-independentisme. Plantejar qualsevol sortida a la contra d’aquest component importantíssim de la societat catalana és, directament, absurd. Simplement reflexionar sobre el que sembla que és el paradigma dominant i actualment l’únic projecte polític capaç de presentar una proposta que connecti amb el desig molt majoritari de superació de l’status actual. Però que fins ara no ha sigut –penso- discutit/raonat prou seriosament. Confrontar els arguments de la caverna i de la taverna i dibuixar terres promeses no val.  A part de totes les virtuts politològiques que ha tingut fins ara com a moviment polític i social (vertebració social, intel.ligència, agregació de sectors molt diversos, capacitat de mobilització, guanyar l’hegemonia, capturar per a si tot els altres eixos de conflicte,...) és de justícia reconèixer-li que ha aconseguit fins ara coses molt positives, importants i molt significatives com són que es vegi viable i necessari plantejar un canvi d’status i acumular força al respecte, que el PSOE es plantegi abordar reformes constitucionals en un sentit federal i que components del PP assumeixin i s’obrin a que les coses han de virar en un sentit contrari al centralisme. Són oportunitats a aprofitar. Fet molt notable si tenim present l’hegemonia dominant a l’estat (i la insuficiència de les veus que des del conjunt de l’estat reclamaven un canvi d’articulació estatal) i el conjunt d’incentius perversos a efectuar qualsevol canvi.

  

Però explorant l’argumentari i el projecte de l’independentisme –proposta que seddueix sincerament a una part molt significativa de la societat catalana- segueixo sense trobar resposta a les principals preguntes: Com participar sense interrupcions de la necessària construcció d’una Europa federal (existeix un vídeo que explica les implicacions vers Europa de la independència que està fet per partidaris del “sí”, però és veure’l i anar corrents a buscar la papereta del “no”) ; com preservar la unitat popular i el respecte als diversos sentiments de pertinença en un inevitable tensionament identitari; com negociar la independència si s’argumenta que des de l’Estat és innegociable una via federal. I per tant, sembla que caldrà seguir reflexionant per a què una proposta alternativa pugui ser atractiva, viable i acceptable per a una àmplia majoria.

 En aquesta nova entrada voldria aprofundir sobre alguns aspectes relacionats amb com pensem i vivim el “procés”: les disjuntives que a vegades no queden prou clares; el no menysteniment del component emocional del procés; les dificultats de pensar la complexitat;  les conseqüències del tensionament intern de la societat i finalment, desglossar una proposta modesta concreta a mode de full de ruta.

Disjuntives: Tot no pot ser.

Sempre s’han de fer eleccions. Hi ha disjuntives i aquestes van bifurcant les tries. No pot ser tot. I encara menys alhora. Comencem doncs per la disjuntiva que hauriem de situar en primer lloc si parlem de sobiranies: Volem que l’àmbit de la sobirania política/econòmica/fiscal correspongui a l’àrea monetària i al tamany del mercat que es pretén regular? (si la resposta és negativa convé recordar que aquest és l’escenari actual: desajustos que causen incapacitat de regulació i especificitat de la crisi a Europa). Si la resposta és que sí aleshores es presenta la dicotomia: o unió política europea o replegament nacional-estatal (en el cas que es trïi pel replegament, aquest en les actuals circumstàncies no distarà molt d’una autarquia vulnerable; aplicable a una hipotètica Catalunya independent, i a qualsevol país de la perifèria europea). Si l’aposta és per una unió política europea amb la corresponent transferència de sobiranies (fiscal inclosa), resulta impensable quedar-se fora de la UE per un temps indeterminat i en una posició encara més subalterna (menys capacitat de decisió) en política monetària. Desconec que farà l’independentisme quan ho constati, però només albiro 3 opcions: que es torni euroescèptic (i propugni retorn competencial als estats-nació), que mantingui fictíciament que es pot seguir amb l’actual distribució competencial afegint-hi simplement un nou estat (raonament tipus “Europa és secundari + si volem, hi entrem”), o que rectifiqui algun aspecte de la seva  proposta/projecte/calendari/estratègia.

Una altra de les disjuntives a tenir en consideració és si aquest procés es vol fer unilateralment des de Catalunya o si s’han de tenir present tots els actors rellevants. Hi ha moltes raons per qüestionar la unilateralitat però segurament la més poderosa per als amants de les raons instrumentals és que aboca a un lose-lose, un llarg conflicte i la sortida de la UE. Si ens situem en l’escenari que l’actual situació de conflicte haurà de ser negociada, llavors afloren els límits i la necessitat de tenir present les condicions materials en què s’opera i  què opinen tots els actors rellevants (tant l’Estat com altres actors internacionals i tot i que costi assumir-ho, els poders fàctics: fer les coses a la contra de tots aquests actors alhora és potser èpic però implica desconèixer les correlacions de força).

També cal aclarir si  el què es vol en el curt plaç és la independència o bé frenar la recentralització que ve, impulsar la pluriculturalitat, plurinacionalitat i el plurilingüisme de l’Estat, delimitar satisfactòriament els marcs competencials i acordar un sistema de finançament que respecti l’ordinalitat i l’anivellament. Tot no pot ser. Si l’aposta i la solució per a tot és la independència és lògic articular un bloc social i polític rupturista. Però si el que es vol és resoldre els principals nusos polítics del conflicte Catalunya-Espanya, no sembla massa assenyat haver trencat el bloc polític i social catalanista (i més que es trencarà tant el bloc com els seus components si s’hi aprofundeix) per tal d’abordar-los amb una mínima garantia de solució eficaç.

Les emocions formen part de les “raons”.

Que les emocions, els sentiments, els esgotaments i les percepcions de greuge juguen un paper important en l’impuls d’aquest procés és un fet, no és cap crítica. Qualsevol procés/projecte polític té en aquesta dimensió un component necessari. A la discussió política-jurídico-administrativa competencial, de respecte de l’autogovern,... s’hi ha de sumar el component emocional, si no, la fotografia és incompleta. Les raons sentimentals/emocionals s’han retroalimentat amb suposades raons instrumentals, convertint les emocionals en impuls i sostenidor. Si no s’aborden de forma diferenciada i específica, però,  la resolució del problema polític pot ser desastrosa. I per això mateix, per la força que tenen les emocions i sentiments a l’hora de mobilitzar s’hauria de ser extremadament curós en quines s’exciten. Si es basteix un projecte que es basa en el greuge i en el relat que l’altre és pervers, es genera una pulsió identitària excloent.

És també en aquesta dimensió emocional que cal tenir present la previsible frustració de totes aquelles persones que s’han il.lusionat en la promesa d’una independència fàcilment assolible, sense costos i solucionadora de tots els mals. Amb l’afegit que les emocions empenyen cap a la rapidesa i immediatesa. Tots aquells que han alimentat el discurs de la facilitat i meravellositat haurien d’intentar corregir el relat malgrat la frenada sigui cada cop més difícil. Evidentment però, quan la realitat aflori, tothom haurà de contribuir a canalitzar la frustració de la millor manera possible.

En la vessant emocional, o almenys la no racional , un factor addicional a tenir em compte és la temptació subjacent a un replegament nacional/estatal (sigui el que sigui). Un impuls –comprensible- a pensar que des d’aquell territori que un pot sentir com a propi i més conegut és més fàcil domar i regular les forces neoliberals. Que refugiant-nos en la proximitat es pot canviar millor allò que ens angoixa com és la regressió social i democràtica. Una creença (irracional) a que la crisi a tots nivells és més manejable des de la proximitat. La voluntat de refugi en la seguretat de l’entorn generada pel “nacional-proteccionisme” més la percepció que les decisions regressives es prenen únicament en nivells superiors o allunyats és dificultosament rebatible únicament des de la racionalitat. Crec que és un cas d’aquells que les emocions/creences romanen, i les dades rellisquen.

I cal tenir present la dimensió emocional i el xoc que produiria a una part molt significativa de la societat catalana que es sent vinculada a Espanya. Si es destapa la caixa identitària i es trenquen els equilibris construïts (que han canviat sí, però no de forma tant significativa com alguns es pensen) és fàcil que es toquin sensibilitats i formes de viure el fet nacional molt íntimes i diverses. Les emocions són molt poderoses i tenen una gran capacitat de mobilització i il.lusió. Fariem bé de tractar-les amb la cura que es mereixen.

Del pensament màgic i determinista al pensament de la complexitat

Encara és un error molt estès pensar la Història com un avenç imparable a nivells cada cop més elevats d’igualtat, llibertat i benestar. La Gran Regressió que vivim des de fa dècades n’és un exemple. Josep Fontana ha escrit llargament al respecte. També era presonera d’aquesta forma de raonar bona part de l’esquerra transformadora: estava interioritzat el determinisme segons el qual el capitalisme inexorablement es veuria sepultat per les seves contradiccions i superat pels processos emancipadors.

Res avança línealment per un suposat mandat històric. Tampoc un procés independentista. Ni el conflicte augmenta sempre fins a límits insostenibles. Ni en societats complexes de forma indefectible s’acumulen més partidaris d’una opció concreta. Els canvis polítics depenen (a part de les condicions materials) de la quantitat de persones que el recolzen, però també de la intensitat amb la que ho fan i de quin lloc en les seves prioritats/preocupacions figura. No cal recórrer a les teories de la liquiditat, però tot és més dinàmic i canviant del què sembla (i això val per totes les parts). De fet, si en algun moment s’entra a discutir seriosament i de forma informada pros i contres d’una opció rupturista com és la secessió, és imaginable pensar que els vinculats sentimentalment/emocionalment en la posició del “sí” s’hi mantinguin, però que moltes d’aquelles persones que han “comprat” l’argumentari instrumental a falta d’alternatives, s’ho repensessin pels costos i incerteses. Així mateix pot passar amb el grup dels “expectants”, si les institucions de l’Estat accedeixen a una proposta de nova articulació que doni resposta a la centralitat d’inquietuds i aspiracions.

Un dels errors del pensament simple i/o màgic és pensar-ho tot des de la unilateralitat. És creure’s que desitjant una cosa ja es té. Allò tant vell de “voler és poder”.Com si els altres actors (interns i externs) no hi tinguessin res a dir i com si les condicions materials i les correlacions de força no influïssin. Tant costa entendre que primer hi hauria un xoc intern a Catalunya; després un xoc amb l’Estat i finalment un xoc amb Europa? No són massa xocs per a sortir sense esgarrapades significatives i per pensar que cada xoc augmenta la complexitat de l’escenari?

L’altre error és pensar linealment. El pensament lineal acostuma a operar bé amb esquemes: 1 causa - 1 problema – 1 solució (o, disculpeu l’analogia salubrista,: 1 factor de risc – 1 malaltia – 1 tractament). A aquesta limitació s’hi afegeix que a més es confon la part sentida/viscuda/coneguda pel tot: projectar la homogeneïtat de part al conjunt. Però la realitat no va així. La dificultat és aplicar el pensament de la complexitat: Situacions complexes, conflictes polièdrics,  país plural, multitud de determinants, Causalitat multi-nivell, diversitat d’agents implicats, derivades imprevisibles, acceptabilitat de les respostes i equilibris inestables. Massa variables per a no considerar.

Tensionament intern: les societats perden elasticitat.

Un procés de ruptura d’un Estat compost, i més tenint present les raons motivacionals de l’argumentari independentista dominant, requereix un tensionament identitari, una necessitat de situar trinxeres “nosaltres/ells” tant en lo intern de la societat catalana com en el Catalunya-Espanya. Exemples se’n poden trobar en la vida i converses quotidianes de cadascú, en el discurs dominant i és lògic que acabin generant monstres. No es tracta de contraposar declaracions/exhibicions extremes de nacionalisme català versus espanyol tipus "i tu més" (que afortunadament ni en un cas ni en altra il.lustren al conjunt dels territoris invocats) per assenyalar la intolerància/inacceptabilitat de l'altra part. Simplement són un símptoma de quan els processos estan hegemonitzats per la dreta i un senyal d'una escalada de tensió. La necessitat de tensionar el debat identitari es converteix en quelcom imprescindible en un procés de ruptura (tot i que pugui ser no volgut) perquè si no es tensiona és molt possible que aflorin  propostes de síntesi que en trenquin la dialèctica.

En la vessant interna cal llavors col.locar en l’altra banda de la trinxera a aquells qui tradicionalment han format part del bloc polític i social del catalanisme però que no desitgen el nou objectiu polític. És un fet que repugna a molta gent, però a l’haver de tensionar políticament i identitàriament costa molt imaginar que no es recorri a destriar i voler clarificar els grisos interns i els plantejaments de síntesi. El salt d’aquí a titllar d’enemic o qualsevol altra etiqueta és facilíssim .

En societats complexes com és la catalana i quan es persegueix la separació d’un territori que en principi no s’hi mostra favorable (Espanya) es requereix per part dels impulsors del procés en la construcció metafòrica/imaginària de l’adversari extern un fenomen que és letal per a la convivència/”conllevància”: s’intercanvien els conceptes de persona i del país advers: Es deshumanitzen els ciutadans de l’altre territori, desposseint-los de pluralitat i complexitat interna per tal d’assemblar-los al suposat negatiu de l’ideal d’un mateix, i alhora s’antropomorfogeneitza el territori/país  adversari dotant-lo d’una caracterització humana amb els trets a rebutjar (lladre, espoliador, malvat, agressor, paràsit, mandrós,...).

Tot és reversible, però les societats no són perfectament elàstiques i tornen instantàniament al seu punt d’origen en quant a convivència quan se les sotmet a determinada pressió. Les conseqüències per a la unitat civil, el respecte a les identitats i vivència del fet nacional i el respecte recíproc internament a Catalunya i entre els diferents pobles i societats de l’estat, requerirà esforços per a cicatritzar-se.

Una proposta modesta

L’escenari és molt complicat. I més si no es surt de la lògica del xoc de trens o del cul-de-sac. No hi ha receptes màgiques ni cap proposta és òptima ni satisfarà les aspiracions de tothom. L’encaix federal (autogovern més govern compartit) en un Estat plurinacional és una solució de part de la societat catalana, però té una virtut que no tenen les altres tenint present la complexitat, i és que pot ser una bona síntesi i complir amb els tres requeriments que plantejava a l’anterior article. Però el federalisme hauria de fer una proposta proactiva ja que no sembla que sigui massa desitjable arribar a una solució relativament federal fruit de ser la síntesis negociada dels dos antagonismes que ara mateix plantegen ambdós governs. De federalismes, n’hi ha de tots colors i formes. Ara mateix és evident que no és una proposta seductora i motivadora, però parteix de l’avantatge que –crec- almenys pot ser acceptable per un 70-80% de la societat catalana. I donar resposta al triple repte d’encaixos –Catalunya-Espanya-Europa- cada nivell amb les seves complexitats i pluralitats internes. També és clar, que ara per ara està plantejada com una alternativa amb un cert aire de “resignació loser” i que cal dotar-la d’atractiu,  ambició i visualització que és una alternativa que pot resoldre millor els reptes i valors que afloren en societats complexes. Si us plau, que algú la doti d’èpica i estètica.

Partim que bona part de les raons instrumentals o de “benefici” que s‘addueixen per a justificar la independència serien molt més fàcils d’abordar i solucionar ( i alhora més justes i solidàries) en un encaix federal que respectés les plurinacionalitats, culturalitats i lingüismes de l’estat. El dèficit fiscal excessiu (sistema de finançament Catalunya-Espanya) -que és la raó principal segons el CEO per desitjar la independència- i que permet a alguns dibuixar una terra promesa (amb unes falàcies econòmiques escandaloses) seria corregible conceptualment amb un sistema de finançament que respecti els principis d’ordinalitat i anivellament entre parts i seria neutralitzable econòmicament amb un combat decidit del frau fiscal. Per una altra banda, per abordar les qüestions d’identitat i emocionals, no sembla pas que una solució trencadora sigui positiva, ja que és desitjable ser curós, fi  i respectuós amb el màxim de vivències que operen a Catalunya. Segueix sent, per tant,  necessària una solució satisfactòria per a la immensa majoria de la societat.

Un referèndum/consulta de sí/no a la independència pot semblar una bona proposta desllorigadora i democràticament impecable. Certament. Però les propostes de consulta “d’expressar un desig” o del “tot o res a priori” tenen alguns problemes/limitacions. En primer lloc perquè sembla evident que no aconseguiria una majoria “consensual” del 70-80%. Simplificant, ens hem de fer la pregunta honesta de si internament volem una situació de 55-45 (en el sentit que sigui) amb una meitat entusiasmada i l’altra “derrotada” o buscar una proposta/alternativa que no sigui tant entusiasmant per una part però que sigui acceptable per un 70-80% de la societat. Aquí està la importància de la pregunta/objectiu. En segon lloc cal contemplar el què podríem dir-ne les conseqüències imprevistes. Què passa si després d’un debat (suposadament informat)  surt el “sí” i es comencen a percebre les dificultats immenses per a dur-ho a terme i va quedant en el mig-llarg plaç? (això només és evitable si s’acorda amb l’Estat i es dissenya i planifica un procés tranquil i contemplant totes les derivades; doble condició que ara sembla inexistent). I si surt el “no”? Elimina el desig majoritari de blindatge de l’autogovern i d’un nou encaix satisfactori? No deixa políticament més obert el reflux i s’obre la via a la recentralització i als retrocessos que empenyen,  i es dificulta el defensar l’autogovern i encarar els reptes pendents?.

Crec per tant que es poden explorar altres vies “dins del dret a decidir” per buscar una millor solució que també sigui participada per la ciutadania. Prèviament, però, cal calmar les presses i dissenyar horitzons temporals que portin a on vulgui el gruix de la societat però que ho facin sense brusquedats traumàtiques. Si la  voluntat popular és sòlida i no conjuntural, un procés tranquil hauria de beneficiar a tothom. Una possible solució passa per la necessitat de buscar un acord (de mínims) polític intern a Catalunya ampli basat en alguns pilars/punts sense que cap part renuncïi a plantejaments estratègics propis: a) Acceptació íntegre de l’Estatut d’Autonomia aprovat previ a la laminació del Tribunal Constitucional; b) Blindatge de les dimensions cultural, educativa i lingüística; c) Negociació d’un nou sistema de finançament (2014) amb l’Estat que respecti els principis d’ordinalitat i anivellament; d) Reconeixement del dret i la forma d’exercici del dret a l’autodeterminació; e) Buscar un nou “status” i promoció dels canvis constitucionals necessaris per tal de fer-ho efectiu i reconeixement constitucional de la pluriculturalitat, plurinacionalitat i plurilingüisme.

Aquests punts poden ser un mínim comú denominador intern a Catalunya d’objectius a assolir molt majoritaris que haurien de ser acordats/concretats a través de la Comissió i el Pacte pel Dret a Decidir. Caldria llavors consultar/preguntar (és una consulta que pot ser més acceptable tant internament a Catalunya com per les institucions generals de l’Estat) a la ciutadania sobre si es vol engegar un procés de negociació i concreció sobre aquest pack amb l’Estat (entre parlaments i entre governs). És previsible que això generi un consens molt ampli. Si la resposta és afirmativa  es pot iniciar un procés de conflicte-negociació amb l’Estat i que aquest arribi a un resultat o proposta d’encaix (o no). Llavors caldrà refrendar el nou marc proposat. Sintetitzant: pacte a intern a Catalunya sobre els aspectes a decidir, referèndum/consulta previ, conflicte-negociació amb l’Estat i referèndum conclusiu. I sí, això hauria d’impulsar un procés de canvi constitucional on s’hi pugui reflectir la concreció del dret a l’autodeterminació per a la independència. Per a tot això, un horitzó d’immediatesa no sembla viable. No hi ha cap garantia d’”èxit”, però en un horitzó temporal més laxe, sembla almenys una mica més viable.

Paral.lelament, entre Estat i Generalitat, i per la importància que dèiem de les emocions, s’hauria de produir el què podriem denominar de forma obtusa i un xic ripiosa un “pacte/acord pel respecte a les identitats i sentiments nacionals”. Està clar que aquest és el pitjor títol possible. I no tinc clar si hauria de ser de forma privada o pública. Pot sonar a acudit naïf, però que les institucions i agents i organitzacions polítiques i socials que els fan de paraigües i suport es comprometin a no usar en el conflicte polític l’insult a la identitat, a eliminar supremacismes i odis del discurs, relats de guanyar-perdre i vencedors-derrotats i respectar la vivència individual dels fets nacionals pot contribuir poderosament a desactivar una part de la part del conflicte no político-administrativa o de poder. És evident que no es tracta de limitar la llibertat d’expressió d’individus, però sí que és un fet que si els actors rellevants no acompanyen/aplaudeixen/incentiven aquesta part de la tensió entre persones de territoris diversos, part de la “norma social” que els premia/tolera s’eliminaria i es veurien abocats a una forta desincentivació i deslegitimació. És possible que ja n’haguem experimentat almenys un aminorament, d’algunes parts, tant des de la Brunete mediàtica com dels sectors essencialistes de l’independentisme català.

Venen temps difícils. La complexitat requereix solucions complexes. Però la ignorància de la complexitat no eximeix de la seva realitat. Tampoc sembla que esperar al post-xoc permetrà construir una alternativa en millors condicions i una societat millor. Una llàstima, però és així.